Modificar la Constitució?

El president Rajoy ha dit que no modificarà la Constitució espanyola per acontentar els independentistes. Em permeto la ironia d’interpretar aquesta afirmació en positiu. Està excloent l’única alternativa que es podria plantejar: la de modificar la Constitució espanyola per esclafar “per sempre” els independentistes catalans. El clima polític dominant a Madrid és el de victòria, encara que amb un sentiment profund d’irritació envers Bèlgica, i no dona per més.

L’agenda política del món PP-Ciutadans és la de culminar la tasca començada: cancel·lar les “concessions” del període de la Transició. És el que s’intentarà fer en els propers anys, sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 21-D. La tàctica, esclar, dependrà d’aquest resultat, com ho farà la capacitat de resistència des de Catalunya. Doncs bé, per arribar a aquest objectiu hi ha els que volen modificar la Constitució i hi ha els que pensen que no ho necessiten. Que han arribat prou lluny sense canviar-la i que és suficient declarar-la intocable i actuar per la via interpretativa del Tribunal Constitucional. El Sr. Rajoy és dels segons. Per cert, crec que la proposta del PSOE, a l’hora desgraciada d’acceptar el 155, de constituir una comissió al Congrés no era malèvola. Però és evident que el PSOE, per convicció d’un segment del seu electorat i quadres i per por escènica, està decisivament condicionat per PP-Ciutadans. La comissió no té perspectives de poder fer res d’útil, però podria obrir la porta a consagrar l’involucionisme a nivell constitucional.

En canvi, ves per on, acomodar els independentistes és el que el Sr.Rajoy hauria de fer. O dit d’una manera que ell potser pogués entendre: no es poden deixar dos milions de ciutadans, concentrats en un territori, que, a més, és un motor econòmic i està força connectat amb el món, completament alienats, tractats d’anormals i sense sortida.

A la llarga, la immutabilitat de la Constitució, i la creixent interpretació conservadora, no serà sostenible. La realitat evoluciona, els països canvien, les generacions passen. Sempre s’esmenta, com a exemple, la Constitució americana i la seva estabilitat. És, de fet, un molt bon exemple. Al llarg dels seus 228 anys de vigència, ha tingut 25 esmenes. De mitjana, una cada 10 anys. La Constitució espanyola, en 40 anys, ha tingut dues modificacions (el 92, afegint una paraula que permetia votar als ciutadans comunitaris a les eleccions municipals, una conseqüència del Tractat de Maastricht; i el 2011, l’enduriment de l’article 135 sobre la gestió financera). No s’ha estat capaç ni de canviar la restricció de la monarquia a la línia masculina. Tard o d’hora una situació com aquesta es trenca. Jo no ho veuré, però potser sí els meus fills o nets.

Avui, el republicanisme espanyol està adormit, però està latent a l’esquerra, al centre i cal pensar que també a la dreta. Si no, no s’entén la posició del monarca en el tema català: cremar els sentiments de bona voluntat de segments de l’opinió catalana a canvi de res no sembla gaire intel·ligent. Si el monarca es va embolcallar amb el vestit de la dreta mes rància deu ser perquè no està completament segur ni d’aquesta. Ara bé, el republicanisme es pot despertar. I es despertarà segur si el marc constitucional és rígid i sense canvi. Doneu-li temps. Quan es desperti trobarà, com en el passat i per les mateixes raons que en el passat, les classes mitjanes i populars catalanes totalment disponibles per facilitar la nova aventura. Aquí és on tocaria dir: i es repetirà la història que, com una maledicció tràgica, va fer fracassar la Primera República i va fer fracassar la Segona República. Però, qui ho pot afirmar? La història no es repeteix exactament, ho veiem aquests dies amb l’episodi belga. Mirem el nostre veí, França: la Primera República (la Revolució) va durar 12 anys i va acabar amb un imperi, la Segona República va durar 4 anys i va acabar amb un altre imperi, però la Tercera va durar setanta anys, i va donar pas a una altra República, i ja Repúbliques fins avui. I qui reclama el retorn de la monarquia italiana? La monarquia espanyola és una excepció al món: hi ha poques monarquies, i encara menys dinasties, d’anada i tornada (dues vegades!). Amb aquest precedent, la prudència dictaria a la monarquia, i als monàrquics espanyols, que la flexibilitat, l’adaptació del marc polític i la capacitat d’incloure bé les diferencies és l’única estratègia que podria fer-la perdurable.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF