Aturem la repressió!

La doble decisió de divendres obre dues possibilitats: que prevalgui el Parlament de Catalunya o que ho faci el govern de Madrid. Totes les probabilitats són a favor de la segona. Algun dia ens preguntarem com hem aconseguit transformar una victòria, la de l’1-O, en una derrota, i, sobretot, s’ho hauran de preguntar, i reflexionar-hi, els que el fatídic dijous 26 d’octubre van tenir la gosadia d’acusar de traïdor el president Puigdemont quan estava negociant una sortida que segurament hauria estat millor que el que vindrà. El mot traïdor l’hauríem de proscriure del nostre llenguatge polític. Ha fet molt de mal. És extraordinari com la por a aquest terme ha condicionat els nostres dirigents polítics.

Però la tasca immediata serà atendre els ferits, és a dir, la solidaritat amb els que pateixin una repressió d’un grau d’intensitat que encara no coneixem. Simplificant: no hi haurà semblança de normalitat política i social a Catalunya amb presos polítics. Convé que ho sàpiguen els que decidiran. També més o menys immediatament començarà la resistència. Fem-la amb decisió, però sempre pacíficament, aprenent del passat i amb un tarannà sensible a mantenir la bona salut de l’economia. És el que garantirà que es pugui aguantar el temps que faci falta.

És previsible que Catalunya es divideixi més, i amb més acritud, que fins ara. La línia divisòria no serà entre independentistes i no independentistes. Serà entre els que no assumeixen el 155 i els que ho facin, o, més dramàticament, entre els que estan per l’alliberament immediat dels presos polítics, i la fi d’altres mesures repressives, i els que no. La convivència entre uns i altres serà molt més difícil que la que ha estat fins ara la d’un independentista i un que no ho és. El problema del govern central serà que els que no assumeixen el 155 i reclamin la llibertat dels presos no seran un 50% de la població, seran molts més.

En aquest escenari, la convocatòria, dins del 155, d’eleccions autonòmiques el 21 de desembre ha estat una sorpresa, almenys per a mi. De fet, la setmana passada vaig vaticinar que no es convocarien mai perquè el govern central mai acabaria de trobar un moment prou propici. Tàcticament aquesta convocatòria és una jugada enginyosa. El final de la partida (post 1-O) el govern central l’ha jugat, fins ara, amb habilitat. Ara caldrà veure quines restriccions pretendrà imposar i, en particular, fins on voldrà arribar en la deslegitimació de l’independentisme (i en la repressió). El debat dins de l’independentisme sobre què es fa amb aquestes eleccions és inevitable: ignorar-les?, participar-hi si hi ha garanties?, participar-hi indirectament si no n’hi ha (és a dir, recomanant votar per candidats en contra del 155 i de la repressió)? És un debat que anirà entrelligat amb un de més profund: si el Parlament legítim de Catalunya ha proclamat una República, aquesta, en principi, només pot deixar d’existir, encara que només sigui com a entitat virtual, per decisió del Parlament legítim. Però, on serà aquest Parlament? Per cert, no crec que sigui la intenció del govern central retirar el 155 quan es formi un govern sorgit del 21 de desembre. La seva inclinació serà mantenir-lo sota vigilància i aixecar el 155 només si és de prou confiança.

Pel que fa a la UE, convé que tinguem present que li serà difícil mirar cap a una altra banda en temes de llibertats civils, de drets fonamentals, de presos polítics, de repressió. Però, com hem vist, no ha vacil·lat a fer-ho en el cas d’una declaració unilateral d’independència. El nostre conflicte està ajudant a cristal·litzar com a principi polític de la Unió el caràcter sagrat de les fronteres interiors. És, des del seu punt de vista, un principi més còmode per donar suport als governs centrals, en casos com el nostre, que el del respecte a la Constitució de cada país, que ja planteja problemes a Polònia, Hongria i, amb el temps, potser en altres estats membres.

Una darrera consideració. És evident que depenem enormement de la política espanyola. Seria lògic que dins el sobiranisme prosperés la idea que cal fer política espanyola. Enteneu-me bé: amb això no vull dir participar en comissions insubstancials per reformar la Constitució, o pactes puntuals per temes concrets; vull dir que els vots dels catalans serveixin per propiciar o donar suport a canvis polítics estructurals. Més concretament, per expulsar del govern d’Espanya el Sr. Rajoy, el PP i tot el seu entorn repressor.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF