El misteriós somriure de l’FMI (i com interpretar-lo)

HI CLAVEU LA MIRADA. És aquesta figura misteriosa, amb les mans plegades suaument l’una sobre l’altra. Sempre mira a aquell qui la mira i li retorna un enigmàtic somriure que ha entretingut durant tant de temps crítics i experts. És l’FMI, capciosa Gioconda econòmica dels nostres dies, que deu tenir sang gallega a les venes, perquè no saps mai si puja o baixa l’escala. I, així, després d’emetre el seu veredicte sobre el pla de Sánchez en matèria fiscal, hi ha fins analistes que interpreten les seves paraules així... o aixà. Per exemple, Eldiario.es diu: “L’FMI avala la pujada d’impostos del govern però demana que algunes figures es retardin fins a la recuperació”. O bé la SER: “L’FMI avala la pujada d’impostos i alerta de l’increment de la desigualtat”. Al centre del titular hi ha la idea del vistiplau. I la resta, matisos. Però, ¿ho són o aquests peròs són el tall del seu posicionament? Només cal mirar com ho tractaven El Mundo (“L’FMI desarma el cop fiscal de Sánchez i censura la pujada a pensionistes i funcionaris”) o La Razón (“L’FMI tampoc es creu els pressupostos de Sánchez”).

Entre les ribes de “desarma” i “avala” hi ha tot un oceà: el de les procel·loses aigües del periodisme interpretatiu. Qui té raó? Un mètode d’aproximació és desar els verbs amb intenció al calaix i fixar-se en els números. L’FMI propina els seus calbots en forma de previsió. I, en aquest cas, ha corregit la seva catastròfica predicció a la baixa: del 12,8% a l’11,5%. Sí, d’acord, fa una mica de mimimimí amb algunes mesures proposades per l’executiu socialista. Però la veritable censura al govern seria un enduriment de mals resultats previstos per a Espanya. Per molt greu que els sàpiga a El Mundo i La Razón, al final potser sí que una mica somriu, la Gioconda.