Una època gloriosa per a Sinècdoque Man
BarcelonaPorta capa vermella, els calçotets per fora del vestit de làtex i du una S enorme i estilitzada al pit. És Sinècdoque Man, l'especialista en desprestigiar políticament l'adversari agafant una anècdota fútil i elevant-la amb la seva pistola de rajos a categoria capaç d'empastifar tot un moviment. Una pintada anònima diu "Necessitem un Salvini català", segons recull el tuit d'un periodista, per acabar afegint que aquest era l'esperit que imperava en la protesta per la constitució de l'Ajuntament de Barcelona. No indicava, però, la marca del mesurador de tons espirituals amb els quals feia l'afirmació. Un altre periodista s'agafa a un compte anònim amb menys de 2.000 seguidors que commina els independentistes a tenir fills per guanyar la balança demogràfica per determinar que tan poc profilàctica idea és la veu "de l'independentisme". Els rajos sinecdòquics són especialment intensos a Twitter. Un discurs d'un partit independentista residual –amb una clara fetor racista– genera un debat intens a la xarxa, amb uns quants elements intentant fer creure que l'extrem de la campana de Gauss és en realitat el centre del sobiranisme. No dono ni noms ni sigles perquè trobaríem exemples i contraexemples de tot tipus. És el què, no el qui, el que m'agradaria subratllar avui. Perquè això que se'n diu 'el periodisme de trinxeres' no seria possible sense la inestimable col·laboració de Sinècdoque Man. Que si una pintada de ves a saber qui, que si un tuit d'algú que ni tan sols dona la cara, que si un article descontextualitzat...
El que no s'hi val, en tot cas, és parlar de la necessitat de sutura política, social i periodística i treure a passejar Sinècdoque Man a la mínima, que a més acostuma a donar uns molt bons clics. Cal una mica més de kryptonita ponderadora.
