Explotant les misèries del cas Madeleine
Netflix ha estat decisiva per revitalitzar el gènere del true crime : sèries documentals que exploren en profunditat un succés més o menys morbós. Making a murderer és una sèrie excel·lent, que conté moltes virtuts: la reflexió sobre el sistema de justícia dels Estats Units, un retrat de l’Amèrica profunda, uns personatges fascinants (tant els acusats com els seus advocats) i un aprofundiment minuciós fins al paroxisme de com es va fer la investigació sobre aquest cas.
Malauradament, La desaparición de Madeleine McCann no té cap d’aquestes virtuts. I sí, en canvi, una pila de defectes que enterboleixen el prestigi guanyat per la plataforma en el gènere del docucrim. El principal pecat és el de la manipulació constant de l’espectador. Els responsables de la peça -que s’estén al llarg de vuit episodis- subministren amb molta habilitat narrativa els diferents elements perquè tu vagis pensant que el culpable és aquest o aquest altre, per bé que algunes de les tesis que alimenten ja es donen per descartades.
L’altre gran problema és que la família de la nena desapareguda no ha col·laborat en aquesta reconstrucció del cas: van considerar que el plantejament no ajudava en la cerca concreta de la filla desapareguda. Tenint en compte que es tracta d’un cas altament mediàtic, i que els pares van decidir -si més no durant un temps- jugar a fons la presència als mitjans, és revelador de com van intuir que hi havia més intenció d’explotació que no pas voluntat d’oferir un retrat complet i neutral.
La sèrie, a més, explota molt la por cerval de qualsevol pare o mare a perdre un fill d’una manera tan traumàtica com un segrest: hi ha un punt de pornografia emocional en la manera com el documental recorda la gravetat del cas, com si no fos prou evident. Les recreacions -fetes amb un gran pressupost i utilització de recursos cinematogràfics- donen un dramatisme extra al conjunt, com si li fes falta prémer gaire més el pedal del sensacionalisme.
El més salvable de tot plegat és l’anàlisi de com es va dur l’operació policial, sobretot per part dels diferents cossos de la policia portuguesa: és evident que la resposta immediata va ser molt deficient i que alguns dels personatges que hi van intervenir van tenir interessos espuris, ja que semblaven més preocupats per la seva carrera i com catapultar-la que no pas per la resolució del cas. En canvi, es deixa escapar els mitjans, quan el seu paper -sobretot per part dels tabloides britànics- va ser més que galdós. En definitiva, una oportunitat perduda per aproximar-se al cas d’una manera racional i serena.
