La desaparició de “l’estranger”

Es queixava ahir Marina Subirats -tot just arribada de vacances, com tants lectors- de la impossibilitat de viatjar en el món cada cop més homogeni del segle XXI. Viatjar -a diferència de fer turisme - vol dir capbussar-se en la diversitat: descobrir que som una versió cultural, entre moltes, de la humanitat i, des d’aquesta relativització de la pròpia identitat, enriquir-nos. Els nostàlgics del viatge constatem que no només no queden territoris verges ni tribus que mai hagin entrat en contacte amb la civilització, sinó que “l’estranger” de la nostra infància, ple de perills, misteris i promeses, el de la frase “Se n’ha anat a l’estranger”, s’està fonent a la velocitat del gel àrtic. Si colonitzar vol dir carregar-se els territoris salvatges, fer turisme és un pas més: vol dir destruir tot el que té de genuí, de divers, el món colonitzat. ¿És un procés irreversible? ¿L’únic viatge possible ja només pot ser espacial?

La desaparició de “l’estranger” no només té un paral·lel en el gel àrtic. És també la desaparició dels tomàquets que tenen gust -els de km 0-, de les botigues de barri -engolides per Amazon- i de tantes coses que nodrien i articulaven les comunitats on ens vam fer grans. De fet, el que creava “l’estranger” eren aquells tomàquets, aquelles botigues i, sobretot, aquelles comunitats. I és només conreant i menjant tomàquets gustosos -per estrambòtic que sembli- que tenim alguna possibilitat de salvar el poc gel àrtic que ens queda.

Perquè, és obvi, “l’estranger” no tornarà; i aquell passat, sense el flou del pas del temps, tenia arestes massa sinistres perquè desitgem tornar-hi. Però els tomàquets -deixeu-me que m’hi agafi- sí que poden tornar a tenir gust, i qui diu tomàquets diu tots els elements que ens farien singulars dins una humanitat que no pel fet d’estar tecnològicament interconnectada, està condemnada a l’homogeneïtat.

Globalitzar homogeneïtzant no és una conseqüència inevitable de les TIC igual com l’explotació infantil no és una conseqüència de la invenció de la màquina de vapor i la Revolució Industrial. Seria més exacte dir que tots els salts tecnològics propicien excessos i demanen temps per pair-los. Temps i, sobretot, socialitzar la nova tecnologia. Globalitzar homogeneïtzant és el que fan uns pocs espavilats que, havent espremut comercialment la tecnologia sorgida d’universitats com el MIT -pagada per la Defensa dels EUA (pels impostos del poble americà)-, s’han adonat que el camí més recte per ser multimilionaris passa per un món i uns consumidors uniformes.

Ressuscitar la diversitat, tornar el gust al tomàquet i salvar el gel àrtic, en canvi, passa per deixar de fer el carallot exhibint la intimitat a Facebook, Twitter i Instagram; passa per refer les comunitats des d’una comunicació tan profunda i sensual com analògica (sense renunciar mai a uns avenços tecnològics que, un cop païts i socialitzats, sempre humanitzen). No és tan diferent d’aspirar a respirar aire pur o a tenir drets laborals al Manchester del XIX.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF