Carta a La Trinca: '50 anys de conya suprema'

Qui us havia de dir el 1969 que un dia el govern català seria jutjat al Suprem

Vam néixer cantant La Trinca i el dia que ja no recordem ni qui som ni com ens diem, morirem encara amb les lletres de les vostres cançons gravades a la memòria. Per si us faltava alguna cosa al currículum, aquest dijous el 'Passi-ho bé i moltes gràcies' va ressonar a les parets arnades del Tribunal Suprem.

Qui us havia de dir el 1969, quan vau voler fer un disc temàtic –'Festa major'–, que passarien els anys, arribaria la democràcia, un dia el govern català seria jutjat al Suprem i una de les proves de la defensa seria la vostra música. No se m’acut una manera millor de celebrar els 50 anys de conya marinera de La Trinca que explicar-li al tribunal que el 20-S els manifestants no estaven retenint per la força cap comitiva judicial, sinó que ben al contrari se’ls estava acomiadant de forma amable amb un 'passi-ho bé i moltes gràcies' o, com ho va traduir Jordi Sànchez, 'vaya con Dios', jugant amb els equívocs i dobles sentits que us han acompanyat tota la vida.

En Toni, en Josep Maria i en Miquel Àngel, l’alt, el ros i el de la barba. Gràcies a tots tres per fer-nos sentir adults als que aleshores érem uns nens. Quan enteníem una de les metàfores amagades a les vostres cançons, pensàvem ingènuament que havíem ingressat al món dels grans. De fet, era tot el país el que estava infantilitzat. Allò que ningú gosava dir de paraula, ho cantàveu vosaltres en conya, buscant la manera de dir les coses sense dir-les. Els vostres discos eren transgressors i periodístics, una revista satírica, el 'Polònia' o 'El Jueves' de l’època. La complicitat era total amb un públic que havia de descodificar els dobles sentits amb què us saltàveu la censura i us enfotíeu del mort i del qui el vetlla.

Ens vau ensenyar a riure, també. Vam descobrir què era la ironia. Amb La Trinca arriba la festa en un país que venia d’uns anys molt tristos i en una Nova Cançó que el que tenia, sobretot, era un gran repertori de cantautors moixos i circumspectes. Us acusaven de ser massa frívols quan us veien a dalt d’un escenari vestits de dones i ha sigut amb els anys –ara ja, 50– que hem descobert tot el talent ocult darrere de tanta faramalla. El sentit de l’espectacle, la intuïció per triar melodies enganxoses, unes lletres molt treballades i l’ús d’un català desacomplexadament ric en vocabulari i matisos. Per això, mai li hem pogut acabar de dir “passi-ho bé” a La Trinca i, en canvi, no ens cansarem de dir-vos, Toni, Josep Maria i Miquel Àngel, “moltes gràcies”.

P.D. Dijous al Tribunal Suprem; aquest dissabte, que és 23-F, ens llevarem amb 'La dansa del sabre', i la setmana que ve us donen el premi Enderrock d’Honor per celebrar els vostres 50 anys. Qui pot tenir ganes de tornar quan veu que no ha acabat de marxar mai?

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF