Votar des d’un hospital: instruccions d’ús

Les peripècies per delegar el vot de les persones malaltes o incapacitades

Eleccions rere eleccions, ens hem acostumat a les queixes dels catalans a l’estranger, o als embussos que el vot per correu provoca a les oficines postals. Però hi ha un procediment de vot molt més insòlit i desconegut: el veritable unicorn electoral, que a tothom li sona però ningú ha vist mai, és el vot delegat de les persones malaltes o incapacitades, les que avui no podran desplaçar-se a la mesa electoral i malgrat tot volen votar. Corren moltes llegendes al voltant d’aquest tipus de vot. Tothom ha sentit la història dels militants de no sé quin partit, que el dia D lloguen ambulàncies i autocars per mobilitzar els votants d’algun geriàtric: el rumor diu que a canvi de l’excursió i l’esmorzar, els posen la papereta a la mà i tot.

Un altre mite que corre, aquest a dins dels hospitals, és que el dia de les eleccions hi ha tot de notaris disponibles, a punt per visitar les habitacions dels malalts i recollir-los els vots, tal com els Reis d’Orient s’hi passegen cada 6 de gener. Aquest any tinc la mare hospitalitzada, que avui no podrà sortir del Clínic però que tot i això s’ha entossudit en votar, i esclar, com a bon fill de seguida li vaig dir que sí, que i tant, sense pensar en el malson burocràtic que tot just començava. El vot de les persones incapacitades, temporalment o permanentment -per tant, aquí s’hi inclouen els hospitalitzats, però també gent amb problemes de mobilitat o en residències-, està reconegut des de la llei del règim electoral de 1985 -articles 72 i 73- i, per tant, no és un invent de les darreres eleccions, com algun savi també s’ha encarregat de fer-me saber.

Odissea burocràtica

Com que aquesta odissea burocràtica té diversos capítols, el més fàcil per no perdre’s és informar-se bé. En aquest sentit, no truquéssiu pas a les oficines de la Junta Electoral de Barcelona, que sempre tenen el telèfon despenjat. On sí que em van agafar el telèfon és a l’oficina de la zona de Manresa -després de provar-ho a les delegacions d’Igualada, Mataró i Granollers-, però no tenien ni idea del nostre unicorn.

Qui sí que coneix com funciona el vot delegat és la gent del Col·legi de Notaris de Catalunya. Una treballadora d’aquesta il·lustre casa, Anna González, va dedicar un quart d’hora ben bo a explicar-me el procediment. Tampoc és que les línies no paressin de sonar, perquè aquests dies només hem trucat cinc o sis persones demanant informació. Això sí, la seva primera frase va ser: “Agafa paper i llapis, que serà llarg”. Primer pas: cal un certificat mèdic conforme l’elector no es podrà desplaçar a votar. Te l’expedeix l’hospital en qüestió o el metge que visita habitualment l’elector a domicili. Segona etapa: amb aquest certificat d’incapacitació i els DNI del votant i la persona a qui delegarà el vot -és a dir, amb el DNI de la meva mare i el meu- vaig adreçar-me al notari de guàrdia -sí, això existeix- de Barcelona. Durant el mes previ a les eleccions, el col·legi estableix torns per suplir aquesta demanda. El notari de guàrdia ens va visitar al Clínic i, després de perdre’s pels passadissos, ens va expedir el poder electoral allà mateix. Mai havia quedat tan content d’un notari, la veritat: potser perquè deu ser l’únic document que expedeixen gratuïtament.

Un vot per correu modificat

Amb el poder electoral a les mans, tocava començar la darrera etapa, un procediment de vot per correu lleugerament modificat. Demanar les paperetes no va ser un problema, perquè el segell del notari m’atorgava una mena de superpoder. Els problemes van començar a l’hora de recollir els sobres i les paperetes. Aquí sí que vaig topar amb la Santa Inquisició postal. En concret, amb una veterana funcionària de Correus que, a causa de l’estrès o de la santa cua, em va tirar la cavalleria per sobre. Que què em pensava, intentant votar en nom d’una altra persona. Que ella també tenia una mare malalta i bé que l’havia d’acompanyar al col·legi electoral amb cadira de rodes, i que tomba i que gira. Vaja, que no tenia ni idea de l’unicorn. Ho vaig solucionar amb un “puc parlar amb el cap de l’oficina, sisplau?”.

Afortunadament el director, un noi més jove, coneixia el procediment. En el meu cas, la història té un final feliç: vaig poder enviar el vot de la mare hores abans que finalitzés el termini, i amb la funcionària repatània ara ja ens hem fet amics de l’ànima. “Tants anys que soc aquí i primera notícia que es podia fer aquest tràmit!” Doncs au, ja tens anècdota per al dinar de Nadal!

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF