El conflicte dels deures a casa

La Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA) crida mestres i famílies a evitar que els nens facin deures d’escola, i ho fa amb cinc arguments.

Diuen que són la demostració del fracàs del sistema educatiu, ja que no pot equipar els alumnes amb els coneixements necessaris durant el temps d’escola i s’ha d’apoderar de temps extra fora de l’horari escolar. Aquest fracàs s’atribueix al fet que l’alumnat troba desmotivador el sistema d’ensenyament.

El segon argument contra els deures és que provoquen desigualtats socials perquè “que un nen els executi millor o pitjor depèn del nivell socioeconòmic i cultural de la família”, ja que hi ha qui pot ajudar directament els fills o pagar ajudes i hi ha qui no.

El tercer argument diu que els deures creen tensions entre pares i fills perquè generen rebuig quan impliquen tenir menys temps per jugar.

L’argument quart addueix que els deures “constitueixen un problema per a molts progenitors, que surten tard de treballar i no disposen de temps”.

I, finalment, la CEAPA diu que cal que els infants tinguin temps de fer altres activitats rellevants per al desenvolupament personal.

Deixant de banda si és lícit o no que l’activitat educativa institucional abasti temps no reglat i deixant de banda també les desigualtats socials (les quals, en tot cas, també afecten el rendiment dels infants a les aules, com els sociòlegs sabem des de fa molts anys), vull aprofundir en els arguments tercer i quart, els que fan referència a les tensions entre pares i fills generades pels deures. Em proposo explicar el perquè d’aquests problemes i assenyalar una solució basada en l’assumpció de les responsabilitats de cadascú. De les bondats i les maldats dels deures, que depenen de com són aquests deures, ja en parlarem en una altra ocasió.

Diàriament treballo amb pares i mares orientant la seva tasca educativa. A les meves conferències i tallers no hi falta mai la pregunta sobre els deures. Els pares la plantegen en aquests termes: “Què haig de fer perquè el meu fill faci els deures? Són una batalla diària...”

Els pares i -en molt més gran mesura- les mares estan tips de barallar-se amb els fills perquè facin uns deures que no tenen cap ganes de fer.

I per què els deures creen tensions entre pares i fills? La resposta és: perquè els pares assumeixen que ells han de garantir que els seus fills els facin.

Si els deures són tan problemàtics per a les famílies és perquè d’un temps ençà hi ha una confusió de responsabilitats. Els pares hem assumit que nosaltres som responsables de fer que els fills portin els deures fets a l’escola, i això és un error que ens fa entrar en conflicte. Els deures els encarreguen els mestres als alumnes. Per tant, són un element de la relació entre aquests dos agents: docents i aprenents. Si l’encàrrec el rep l’alumne, és ell qui ha de respondre’n. El pot complir o no complir-lo (i ho farà o no en funció de factors com la seva capacitat d’organitzar-se, les ganes que en tingui o l’interès que tingui a estalviar-se les conseqüències de no fer els deures). Però, per alguna raó, pares i mares ens hem fet nostra aquesta responsabilitat. Cal que els pares tinguem clar que, en la mesura que prenem interès a garantir que els fills facin els deures de totes totes, estem assumint una responsabilitat que ha de ser seva i només seva.

Aquest extrem és importantíssim perquè ens indica un fenomen social i educatiu que cada vegada s’estén més i que va molt més enllà dels deures escolars: la substitució dels fills en l’assumpció de responsabilitats. Cada vegada s’observa més com els pares posen la bena abans de la ferida: volen evitar que els fills tinguin problemes i impedeixen, a causa de la sobreprotecció, que s’enfrontin a les conseqüències dels seus actes i decisions. És un problema social de primera magnitud perquè ens hi va la formació de la llibertat responsable. La responsabilitat s’educa deixant que cadascú respongui de les conseqüències de les seves decisions. Podem estar a favor o en contra dels deures tal com són ara mateix, però hem de permetre als nostres fills que decideixin si els han de fer o si s’estimen més respondre a escola del fet de no haver-los enllestit, per tal que puguin viure les conseqüències de les decisions que prenen i així esdevenir progressivament ciutadans lliures i responsables.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF