Som revolució

El feminisme, un moviment perseguit i menystingut, s’erigeix com a forma indispensable per empènyer el canvi

Que la celebració dels Globus d’Or d’aquest any hagi estat plena de dones i homes vestits de negre com a senyal de rebuig contra l’assetjament sexual, en una massiva reivindicació contra els atacs masclistes a les dones, ha estat una bona manera d’iniciar l’any.

Sembla que per fi, tossudament, s’imposa la urgència del canvi, d’una transformació irreversible que pren forma i força. De fet, les accions concretes, producte de molts anys de lluita feminista, estan recollint fruits. Permeteu-me, per uns instants, mostrar l’optimisme d’inici d’any, que esperem que no sigui efímer, i fem que de mica en mica la república feminista destroni un masclisme que en la seva infinitat de formes ha deixat cicatrius en pràcticament totes les dones.

Certs moviments massius i transformadors estan esdevenint virals i imparables. N’és un exemple la campanya #MeToo [Jo també], que ha aconseguit desmuntar la normalització de l’assetjament sexual, una idea enquistada en la cultura de l’abús, i visibilitzar alhora la magnitud del fenomen per trencar estereotips en relació als perfils de les dones que pateixen situacions d’assetjament, així com dels assetjadors. De manera ferma, clara i pública s’ha dipositat, per fi, la responsabilitat d’aquests atacs en els que en són els únics culpables: els assetjadors.

Lligat a aquest moviment ha nascut Time’s up [Ja n’hi ha prou], un pas més enllà de la campanya #MeToo : un cop visibilitzat l’assetjament sexual, es comença a proposar des d’un grup de dones de Hollywood la necessitat de crear un fons econòmic per impulsar accions concretes per assolir canvis estructurals. Per exemple, oferir suport a les dones que decideixen denunciar situacions d’assetjament o impulsar lleis que penalitzin les empreses on es donin situacions recurrents d’assetjament o les que promouen acords entre parts per evitar denúncies.

És urgent destronar un masclisme que en la seva infinitat de formes ha deixat cicatrius en pràcticament totes les dones

We are not surprised [No ens sorprèn], La caja de Pandora, #MiPrimerAcoso i Ni una menos són tan sols alguns exemples d’altres moviments de dones que s’han impulsat des de diferents parts del món com el Regne Unit, el Japó, Mèxic, els Estats Units i també des de casa nostra en la lluita contra el masclisme i que beuen de la dilatada lluita feminista.

De fet, moltes de les actrius invitades a la gala dels Globus d’Or hi van anar acompanyades de dones activistes com a forma de reconeixement i visibilització de la gran feina, força i resistència d’aquest moviment, sense el qual avui no seríem on som.

El feminisme, un moviment perseguit, criticat i menystingut històricament, els últims temps suma cada cop més adhesions (dones i homes) i s’erigeix com a forma indispensable per empènyer el canvi i assolir una societat més justa, amb el compromís i la defensa tenaços i incansables dels valors de la igualtat, el pacifisme i la llibertat.

Semblaria que s’ha acabat el temps per al despotisme masclista, però aquest totalitarisme encara persisteix, eficaç i resolut, embrancat en la nostra societat. Dissortadament, tot i el ressò mediàtic de les campanyes apadrinades per figures de l’escena cinematogràfica americana, la realitat ens indica que el dia a dia de la major part de les dones no ha canviat.

I és que cada deu minuts un home assassina una dona que és o ha estat la seva parella (ONU), una de cada catorze dones ha patit violència sexual (OMS), més del 50% de les dones europees han patit assetjament sexual a la feina (Agència dels Drets Fonamentals de la UE), cada vuit hores una dona és violada a l’estat espanyol, ja són gairebé 1.000 les dones mortes a tot l’estat espanyol els últims 14 anys (en un recompte incomplet que tan sols inclou les dones mortes a mans de parelles o exparelles, sense recollir tots els feminicidis com a conseqüència d’altres violències masclistes), i a Catalunya una de cada quatre dones afirma haver patit una situació de violència masclista d’especial gravetat. La primera causa mortal violenta de les dones, doncs, és morir a mans d’aquestes violències masclistes incardinades en els fonaments de la nostra societat. I això se suma als sostres de vidre, a la desigualtat salarial, a la violència sexual com a arma de guerra, a l’explotació sexual... I així podríem omplir pàgines i pàgines d’aquest rotatiu.

La feina que cal fer és ingent, i no es tracta únicament de sumar-se a campanyes virtuals sinó d’alçar-nos com a persones radicalment compromeses i amarar de canvi des dels detalls més minúsculs de la nostra quotidianitat fins a les polítiques que s’implementen en la nostra societat.

Per tot això som revolució, perquè és indispensable derrocar un sistema anacrònic, desigual i abusiu que empresona dones i homes. Un patriarcat insostenible i obsolet que fins que no esdevingui cendres del nostre passat personal i comú caldrà seguir empenyent per assolir un canvi profund de paradigma. Ja ho defensava Angela Davis: “El feminisme és la idea radical que les dones som persones”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF