Afrontar el després de l’atemptat

En les primeres hores, dies i setmanes cal estar amatents als trastorns del son, els problemes alimentaris, les migranyes, la fatiga i altres senyals que pugui emetre el nostre cos

Alguns fulls en blanc pesen i, en el moment de posar-me a escriure, aquest ho fa especialment. El dolor profund per les vides robades per una barbàrie sense sentit fa que sigui complicat posar paraules al que ha succeït. I és que l’impacte psicològic que suposa un atemptat es fa present en tots els racons del país i d’una manera o altra ens colpeja a tota la població.

Per això avui, precisament i més que mai, és clau que posem nom als nostres sentiments i, d’altra banda, que siguem capaços de comprendre i acompanyar qui pateix. Només mitjançant aquests esforços es podrà gestionar el dolor que ha generat l’atac terrorista.

Comencem pel “No tenim por”: el lema espontani que milers de persones van cridar juntes en les concentracions dels dies posteriors als atemptats llança un missatge inequívoc a favor de la llibertat, i funciona alhora com una clara forma de suport a les víctimes.

Algunes persones trobaran la manera de gestionar el després amb els seus propis recursos, d’altres trobaran en l’acompanyament psicològic el camí més efectiu

Aquesta mostra de suport social, així com les innumerables expressions de solidaritat que s’han anat succeint des de dijous, han construït el missatge “Som aquí fent-vos costat”. Aquest fer-se present és l’arma massiva de la ciutadania davant del terrorisme, i al mateix temps és l’instrument que comunica l’escalf, que apaivaga i fa més suportable el terrible dolor que deixa un atemptat. El suport social constitueix per a persones i societats el primer pas per recuperar la confiança en el món.

Ara bé, les empremtes psicològiques i emocionals d’uns fets com els que hem viscut, intencionats i d’extrema violència, són greus, i en alguns casos molt greus.

Després d’un atemptat, després de les persecucions dels terroristes, dels tirotejos i les detencions, se succeeixen emocions que comencen per la por i continuen per la sensació d’indefensió, de pèrdua de control i d’amenaça de mort, elements tots ells que trenquen el nostre sistema de protecció psicològica i que ens poden fer sentir perduts, desemparats i atrapats en una situació sense sentit. En aquestes circumstàncies s’esquerda la nostra sensació de seguretat i de control del món en què vivim, i s’accentua el sentiment de fragilitat.

L’estat de xoc encapsula tot el que vivim durant el fet traumàtic, i pot provocar el desig de fugir, el bloqueig, la negació... Reaccions diverses que serveixen a un mateix objectiu: sobreviure en aquell precís moment, tirar endavant. S’activen respostes primàries que no passen pels circuits racionals, i responem de manera instintiva en un moment que sembla suspès fora de l’espai i del temps.

Per tant, un cop passades aquelles primeres hores no té sentit buscar respostes racionals al que vam fer, perquè en situacions extremes es reacciona com bonament es pot, sense temps a alternatives ni reflexions. La culpa pot ser una gran llosa en el viatge de la recuperació.

Les reaccions psicofisiològiques derivades d’un fet traumàtic conformen el que anomenem trauma, i cal fer-ne un seguiment. Aquí, la màquina personal de la resiliència s’activa. Algunes persones trobaran la manera de gestionar el després amb els seus propis recursos, mentre que d’altres trobaran en l’acompanyament psicològic el camí més efectiu. La clau, però, és poder compartir com ens sentim. Posar paraules o expressar és indispensable perquè permet una descompressió emocional. En tot cas, sigui quin sigui el camí, l’objectiu és reconnectar amb una certa normalitat que resultarà altament reparadora.

I és que en les primeres hores, dies i setmanes cal estar amatents als trastorns del son, els problemes alimentaris, les migranyes, la fatiga i altres senyals que pugui emetre el nostre cos. Respostes fisiològiques, moltes d’elles, adaptatives, i que evidencien el dolor i alliberen l’estrès i el col·lapse viscut.

D’altra banda, també des del punt de vista psicològic moltes de les víctimes, fins i tot les indirectes, o testimonis dels fets poden mostrar conductes o reaccions evitatives, com la reticència a anar a determinades zones o desenvolupar certes activitats; poden experimentar imatges reiterades i intrusives del que van viure ( flash-backs ), estats d’alerta exagerats, i fins i tot situacions de dissociació consistents a viure l’experiència traumàtica des d’una distància emocional extrema, gairebé des d’una desconnexió.

Cal permetre al nostre organisme i a la nostra ment que duguin a terme els seus processos resilients. Estabilitzar-se, retornar a la sensació de control, recuperar la confiança i integrar el record esdevenen claus per a la recuperació.

Individualment, però també socialment, caldrà treballar la integració del que hem viscut, perquè l’oblit forçat només enquista i fa més profundes les ferides. Una societat que recorda, que acompanya i que sosté surt enfortida d’un moment com aquest. Ho farem per les víctimes, les famílies i els testimonis, però també per nosaltres i pel llegat que volem deixar en la construcció d’una societat que estima la llibertat i la pau i que ha decidit seguir caminant sense por.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF