Vinícius i la noia de la minifaldilla
A Madrid estan preocupats perquè Vinícius Júnior s’està convertint en l’ase dels cops. Recorda força els estirabots que hi havia a Barcelona fa alguns anys amb Neymar. Perquè, més enllà de compartir nacionalitat i posició al camp, Vinícius i Neymar tenen moltes similituds. Al camp reben molt. Moltíssim. Però no més que Leo Messi, per exemple. I, en canvi, les polèmiques giren sempre al voltant d’ells i mai al voltant de l’argentí. Perquè Messi respecta els rivals. No es tira, no fa gestos ostentosos, no provoca, no humilia. Simplement, juga a futbol i, si pot avançar després d’una batzegada d’un central matusser, s’aixeca i mira de continuar.
Que quedi clar que els àrbitres han de protegir els futbolistes talentosos. Això és una obvietat. Però l’empara dels jugadors desequilibrants no impedeix que Vinícius, que té dret de queixar-se que els defenses intentin caçar els seus turmells, hagi de corregir la seva actitud si vol ser respectat pels rivals. Qualsevol gest que pugui interpretar-se com una provocació, i l'extrem madridista en té una col·lecció, anirà en contra seu i encendrà encara més les ganes dels centrals rivals d'anar-hi amb més força la jugada següent. Vinícius és un dels millors futbolistes d’aquesta Lliga: l’única cosa que aconsegueix entrant en aquest joc és generar més soroll, danyar la seva imatge i minvar el seu rendiment esportiu. Repeteixo, a Messi (tret d’algun cas aïllat) tots els oponents l’admiraven i això es reflectia al terreny de joc. El continuaven caçant, només faltaria, però no el perseguien obstinadament perquè piqués l’ham com feien diumenge els futbolistes del Mallorca amb l’extrem del Reial Madrid.
L’afer Vinícius s’ha convertit en una qüestió d’estat als mitjans espanyols. I, com sempre, la nostra estimada i alhora maleïda professió, enmig del fervor de les tertúlies radiofòniques, ha traspassat certs límits ètics. Com l’admirat Paco González a la Cope, quan va intentar sortir al pas dels arguments de Manolo Lama. El director de Tiempo de juego va referir-se al cas amb aquest símil desafortunat: "Estás acusando a la chica violada de llevar minifalda". No tocava, Paco. Deixem-nos d’una vegada per totes de les comparacions amb la violència sexual. Ja està prou calent el tema amb el debat de la llei del només sí és sí i la demagògia de l’extrema dreta perquè el portem a les tertúlies de futbol, amb tota la testosterona masculina a punt d’explotar: tots els integrants de la conversa eren homes.
