Viatge a l'origen d'una rivalitat
La rivalitat entre el Barça i l'Espanyol va esclatar durant els anys 20
BarcelonaUna de les anècdotes més famoses del derbi de Barcelona té segurament més de llegenda que de fet real. Diuen que el 1922 els llavors presidents del Barça i l'Espanyol, Joan Gamper i Genaro De la Riva, es feien arreglar els cabells i els bigotis a la prestigiosa barberia Pintó, a la ronda Sant Pere. La llegenda diu que, mentre el clenxinaven, Gamper treia pit per la recent inauguració de l'estadi de les Corts, i feia broma quan ho comparava amb l'Espanyol, que peregrinava sense rumb per la ciutat buscant un lloc per jugar. Gamper, en to burleta, hauria dit que l'Espanyol estava destinat a plegar veles, ja que no trobava camp i per tant no fidelitzaria l'afició tant com el Barça. Mai ningú sabrà si Gamper sabia que darrere seu esperava torn De la Riva, que hauria saltat cridant: "Mentre jo visqui, l'Espanyol viurà, i si no té un camp, jo n'hi compraré un!" Aquell mateix any, De la Riva va comprar amb l'ajut d'altres directius els terrenys de Can Ràbia, on el 1923 es va inaugurar l'estadi de Sarrià.
Els estadis de les Corts i Sarrià van ser claus en la història dels dos clubs. En una època en què el futbol ja estava consolidat com un fenomen de masses, tots dos equips van certificar que eren els supervivents d'entre el grapat de clubs forts de Barcelona dels anys 10 (el FC Català, l'España, l'Universitari o l'X Sporting Club, que en certs moments va rebre els jugadors de l'Espanyol, que havia suspès activitats durant dos anys). El derbi de mica en mica havia pres forma, amb les primeres picabaralles i problemes als despatxos, ja durant la dècada dels anys 10. El 1911, per exemple, un grup de directius del Barça van abandonar el club per marxar a l'Espanyol 1911-12. Els partits d'aquell any van ser particularment durs, i van convertir de mica en mica aquests duels en un afer personal, ja que els directius del Barça no perdonaven als dissidents la seva deserció.
Els anys 10 estan plens de denúncies entre els dos clubs per alineació indeguda de jugadors estrangers, com el famós cas Garchitorena: l'Espanyol va denunciar que aquest futbolista tenia passaport argentí quan deia que era espanyol. I tenia raó, ja que Garchitorena, que acabaria triomfant a Hollywood com a actor durant els anys 30 i 40, tenia nacionalitat argentina.
L'edat d'or
Va ser la dècada dels anys 20 la que va consolidar la rivalitat. En part, gràcies a la feina de Gamper, l'ànima del Barça, i la família De la Riva, que va arribar a l'Espanyol quan corria el perill de convertir-se en un club de segona fila. Entre l'any 1919 i el 1942, el president del club va ser algú sense el cognom dels De la Riva només durant quatre anys. De la Riva va aconseguir recuperar el porter Ricardo Zamora, que havia marxat de l'Espanyol fitxat pel Barça, i va intentar comprar la gran estrella del barcelonisme, Josep Samitier, posant un munt de diners sobre la taula.
En una època de politització de la societat per la lluita per l'autonomia, el sindicalisme i el pistolerisme, els dos equips van quedar marcats per sempre més. El Barça com a club catalanista i l'Espanyol com a club espanyolista, la tendència que defensava llavors la família De La Riva.
El cop d'estat de Primo de Rivera no va calmar les coses. Així, el 23 de novembre del 1924 es va viure el famós derbi de la xavalla , recordat per les baralles i la pluja de monedes que van obligar a repetir el partit sense públic. Unes baralles protagonitzades en part pels membres de dues penyes nascudes el 1923: la Penya Ardèvol del Barça i la Peña Ibérica de l'Espanyol. La Penya Ardèvol l'havia fundat Emili Ardèvol, lluitador de la secció de lluita grecoromana del Barça, que es deixava veure en actes de la Lliga Catalanista. La Penya Ardèvol va protagonitzar molts incidents contra els membres de la Peña Ibérica, molts d'ells jugadors de l'equip de rugbi de l'Espanyol. La Peña Ibérica va editar publicacions de caràcter polític en què es definien com "una joventut catalana marcadament espanyolista". Entre els seus membres hi havia José María Poblador, futur membre de la Falange, i Josep Clapés (futur alcalde de Terrassa durant el franquisme).
Des de llavors el derbi ha evolucionat molt. L'Espanyol s'ha despolititzat a nivell institucional i ha trobat un nou futur a Cornellà-El Prat. I el Barça s'ha convertit en un gegant conegut arreu del món.
