Selecció Josep Borrell
Els cicles dels equips comprenen moltes etapes, i n’hi ha una de breu i preuada que és l’enamorament, quan no pares de mirar el rellotge sospirant pel partit del Barça. No és l’etapa en què més es guanya, però sí que és la de la sorpresa diària i el descobriment. Mai et sents tan viu –ni tan conscient que tot se’n pot anar en orris en un esternut del destí.
És per això que just en aquest moment, un cap de setmana sense futbol ens deixa en la més completa orfandat. I tot són preocupacions i paranoia. Qui sap què serà dels quàdriceps de De Jong; alerta amb les idees que pugui adoptar Pedri en la cohabitació amb totes aquelles cultures futbolístiques bàrbares. Què n’ha de sortir de bo, d’aquell cafè amb l’ex.
Els futbolers, però, devem un vassallatge últim als sacerdots de la nostra religió. I hem de mirar de trobar-hi consol: resulta que res emociona més els futbolistes que jugar amb els seus països. No hi busquin raons patriòtiques, esborrin del cap les mirades d’èxtasi de Sergio Ramos al cel mentre sona la Marxa reial. Si la competició internacional omple tant els jugadors no és per la bandera, sinó per la seva naturalesa demoníacament competitiva: primer van voler ser el millor jugador de l’escola; aspiraven a fitxar pel club gran de la ciutat, qui sap si debutarien al filial, si tindrien uns minuts a Primera. Consolidar-se al primer equip o arribar a la condició d’estrelles ja eren reptes majúsculs.
Arribats a cert punt, al miracle estadístic que representen aquests jugadors només li falta un últim pas: la selecció. De la mà del seu talent i d’una competitivitat cíborg, superen totes les barreres i viuen enganxats a reptes cada cop més improbables. Donin per fet que si existís un combinat de la Unió Europea, els seleccionats serien europeistes més entusiastes que Josep Borrell. “El que cal és més Europa”, dirien, com socialdemòcrates veterans. I ho farien perquè són criatures excepcionals que han fet de l’excepcionalitat el seu modus vivendi.
Si res d’això no els convenç, tenim un últim argument: fins i tot per als futbolers que no tenim selecció, no hi ha diversió comparable a la fase final d’un Mundial. Cal que fem, en les tristes setmanes de la roja, el titànic esforç col·lectiu de no pansir-nos. Al cap del camí ens espera el premi d’assistir a la incomparable tragèdia grega de veure Messi guiant l’albiceleste a derrotes sorprenentment dignes. I som catalans, i sabem que les coses tenen un preu.
