L’APUNT DEL MUNDIAL

La revolució dels petits

Croàcia, igual que Bèlgica o fins i tot Islàndia, ha demostrat que els països amb pocs habitants poden competir contra les grans potències futbolístiques

“No sé per què insistiu a parlar de miracle. Si som aquí és perquè estem fent les coses bé”, deia Heimir Hallgrímsson abans de començar el Mundial. El seleccionador d’Islàndia reivindicava que un país de només 300.000 habitants també podia competir contra les grans potències futbolístiques. A Rússia, algunes de les seleccions petites s’han encarregat de donar-li la raó. Croàcia, amb 4,2 milions d’habitants, és a la final; Bèlgica (11 milions) va caure a semifinals per la mínima, i Suècia (9 milions) va arribar fins als quarts de final. Fins i tot els islandesos, eliminats a la fase de grups, van marxar amb el cap ben alt després de plantar cara contra l’Argentina.

És evident que, com més habitants tingui un país, més fàcil ho tindrà la seva selecció per escollir bons futbolistes. Són faves comptades. En el fons, per ara només hi ha vuit campions del món i tots, excepte l’Uruguai -vencedor el 1930 i el 1950, en altres tremps i altres futbols-, són països amb una població generosa que supera els 40 milions: l’Argentina, Itàlia, Espanya, Alemanya, França, Anglaterra i, esclar, el Brasil.

Normalment, també passa que aquests grans territoris tenen les lligues més importants, perquè es poden permetre més audiència i més equips competitius de debò. Ara bé, quan es tracta de traslladar-ho en tornejos internacionals com els Mundials, les Eurocopes i les Copes Amèrica, pot passar que no n’hi hagi prou amb aquest talent natural i calgui un treball en equip per aspirar a fer alguna cosa realment important. Que ho preguntin a Alemanya, per exemple, vigent campiona i eliminada per la porta del darrere en un grup on hi havia Mèxic, Suècia i Corea del Sud. O Espanya, que va passar pels pèls en un grup on hi havia Portugal, el Marroc i l’Iran per després estimbar-se contra Rússia a la tanda de penals. També el Brasil va pecar de supèrbia contra Bèlgica, o Anglaterra no va ser capaç de retenir l’avantatge contra els croats.

L’equip balcànic té la gran oportunitat de la seva vida. I no se sap quan en tornarà a tenir una altra perquè, per més bé que es treballi -i en el seu cas no s’ha treballat gaire bé-, serà necessària una generació daurada de futbolistes per aspirar a títols com el Mundial. La que van tenir el 1998 -semifinalistes- i que ara tornen a gaudir, amb noms propis com Rakitic, Modric i Mandzukic. Això sí, a diferència del que ha passat amb Islàndia o Bèlgica, no es pot dir que els croats fessin bé les coses abans de viatjar cap a Rússia: tres canvis d’entrenador, classificació agònica a la repesca i un futbolista, Kalinic, expulsat per indisciplina després del primer partit del torneig. Ara bé, quan ha sigut l’hora de treballar tothom s’ha arremangat la camisa i ha sabut anar a l’uníson. I els resultats, positius, han retroalimentat el grup, donant-li energia positiva i coratge per superar rondes, una darrere l’altra.

El novè campió del món?

Després de l’Uruguai, Croàcia pot convertir-se en l’estat més petit a guanyar una Copa del Món. Els 4,2 milions d’habitants balcànics contra un país de gairebé 67. I amb el handicap del desgast físic que han patit els croats, que han jugat tres pròrrogues -vuitens amb Dinamarca, quarts contra Rússia i semifinals contra Anglaterra- i han tingut un dia menys de descans. David contra Goliat? Les apostes assenyalen clarament els francesos com a favorits. Encara que també es donava per fet que el Brasil guanyaria Bèlgica. O que Anglaterra eliminaria Croàcia. Així els va anar.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF