LA PISSARRA DEL MUNDIAL

El que queda de Guardiola al Mundial

Determinats gestos i ritmes de joc tenen el segell del tècnic de Santpedor.

Hi ha alguna cosa en els controls de Kevin De Bruyne que em fan pensar en Guardiola. És una sensació que em costa d’argumentar. És exactament quan li arriba la pilota al migcampista belga, la controla i tot s’atura i tot es mou. És estrany i contradictori. La pilota frega molt lleument la bota de De Bruyne i ja està passant. Ja és imparable. Com si fossin fitxes de dòmino, comencen a caure totes les pistes que em fan pensar en el Pep, i veig el primer adversari que cau al parany i que salta a buscar la pilota que De Bruyne reté amb aparent lentitud, i veig l’espai que comença a obrir-se i veig l’home lliure i veig la passada que De Bruyne fa i veig com continua la jugada i veig el que Guardiola fa estona que havia vist i que l’alumne Kevin fa estona que havia començat a provocar.

Ho esquitxa tot. Aquesta veritat m’esquitxa tota l’actuació de De Bruyne i no puc deixar de veure detalls de Guardiola en el principal jugador de Bèlgica. Lukaku ha fet gols, Hazard ha repartit accions espectaculars, però el Mundial de De Bruyne és d’una maduresa que em porta a Guardiola.

Ja sé que el talent és cosa del jugador, però determinats gestos i determinats ritmes de joc tenen el segell del tècnic de Santpedor. Fa uns dies a El cafè del Mundial l’Antoni Bassas em va preguntar què hi veia de Guardiola a l’actual Anglaterra, perquè s’acostava la final i començava a quadrar-nos l’estadística de l’èxit d’Espanya el 2010, mentre el Pep era al Barça, i l’èxit d’Alemanya el 2014, amb ell al Bayern Munic. Matisos posicionals a banda, no hi sabia veure gaire més que els tres titulars que té al City (Walker, Stones i Sterling), tres peces que han donat molt més que moral al pla anglès però que s’han quedat lluny de la influència que van tenir Philipp Lahm a la mannschaft de Joachim Löw fa quatre anys, o Busquets, Xavi i Iniesta al mig del camp de l’Espanya campiona a Sud-àfrica el 2010.

No vull treure cap porció de mèrit a Robert Martínez i a Gareth Southgate per un Mundial que avui poden acabar d’arrodonir amb una magnífica -i frustrant- tercera posició, però és inevitable veure detalls de Guardiola en els seus equips, i en altres fills futbolístics. L’Argentina de Sampaoli va rebuscar en el paradigma del Pep Team la millor versió de Leo Messi, sense sort. L’Alemanya de Löw va repenjar-se en el seu nou Lahm, Joshua Kimmich, el lateral total que Guardiola va inventar-se en la seva etapa bavaresa. Fins i tot si miraves el Brasil, hi veies detalls del tècnic de Santpedor, sobretot l’estabilitat de Danilo al lateral esquerre -a qui al Madrid se l’havia vist funcionar només a cops- i el dinamisme en punta de Gabriel Jesus.

Si exagerem la teoria, potser podríem dir que Polònia va notar que Lewandowski no és el killer que era i que Espanya no només no ha fet la feina d’actualitzar un full de ruta que ha anat perdent pàgines i exigència els últims anys, sinó que va equivocar-se de líder al mig del camp. Tenint encara una bona versió de Busquets, Iniesta i Silva, va preferir posar-se en mans d’Isco. Un Isco a qui Guardiola va dir que no aquest estiu.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF