Cornellà necessita recuperar l'últim alè de Montjuïc

L'Espanyol, ple d'urgències, necessita vèncer el Getafe per aproximar-se a les places de permanència

Davant de situacions crítiques calen reaccions excepcionals. L’Espanyol, enfonsat en una crisi futbolística i anímica des de fa mesos que l’impedeix sortir del descens, necessita urgentment un triomf per tornar a creure’s capaç i revitalitzar els ànims decaiguts. Encara queda temps per capgirar la situació, però per això cal que arribin unes victòries que es resisteixen. Per trobar-les, l’Espanyol necessitarà l’empenta d’una afició que semblava haver deixat enrere el patiment, i que després d’uns anys reclamant més ambició per deixar enrere els anys en zona de ningú i poder optar a Europa, ara torna a resultar més necessària que mai. El club fa setmanes que ha engegat la maquinària per fer una crida als seus de cara a aquest partit. 

Sota el crit de guerra “Força mágico Espanyol”, l’entitat confia donar aquest migdia (12 h, M. La Liga) la primera passa per sortir del pou: derrotar un Getafe que viu immers en una gran comoditat. Hi ajuda el fet que, al ser cinquè el curs passat, s’ha estalviat les tres rondes prèvies europees que ha patit l’Espanyol. Amb la classificació a setzens de l’Europa League segellada, els blanc-i-blaus poden deixar de banda el duel contra el Ferencváros de dijous per preparar a consciència aquest enfrontament. “Cal preparar el partit contra el Getafe com si fos una final”, va reconèixer el portaveu esportiu, Joan Capdevila, després de la desfeta al Wanda Metropolitano. 

El partit d’aquest migdia fa setmanes que està marcat en vermell en el calendari d’un conjunt, el blanc-i-blau, que necessita que l’RCDE Stadium presenti el millor ambient possible. Es resisteix la primera victòria en Lliga a casa de la temporada. De moment, sis partits i sis derrotes, el pitjor inici com a local de la història espanyolista en aquesta competició. Si en suma una més, igualarà les set de l’Sporting de Gijón del curs 1997-98. 1.000 places de bus per anar i tornar al camp des de Barcelona per un euro, la possibilitat de retirar una entrada gratis -un dret dels socis i abonats restringit fins ara als partits contra rivals que no disputaven competició europea- o entrades a partir de 15 euros són algunes de les mesures a partir de les quals l’Espanyol vol fomentar l’assistència a un estadi que fa anys que veu més de la meitat de seients desocupats.

Fins ara, l’entrada més alta d’aquest curs han sigut els 20.269 espectadors que van acudir al matx contra el Valladolid. Una xifra que representa el 50% de la capacitat de Cornellà-El Prat, i això que enguany l’Espanyol està gaudint d’uns horaris difícilment millorables a la Lliga: exceptuant el partit contra el València, que es va disputar un dissabte a les 13 hores, la resta d'enfrontaments com a local els ha disputat el diumenge entre les 12 i les 16 hores (contra el Sevilla i el Granada, al ser horari estiuenc, va tocar a les 19 hores). L’horari, per tant, ja no és una excusa per no acudir a un RCDE Stadium que, des del 2018, només ha superat en una ocasió els 25.000 espectadors: els 26.568 que van assistir a la festa de tancament del curs passat contra la Reial Societat. 

La crida a la muntanya màgica

L'actual panorama és crític, però de situacions pitjors n’ha sortit un club, l’Espanyol, que coneix perfectament què és el patiment. La temporada 2012-13, Javier Aguirre va rescatar un conjunt cuer, amb 9 punts a la jornada 13, que va ser capaç d’enllaçar 11 partits sense encaixar cap derrota. Una dècada abans, el curs 2003-04, va ser Luis Fernández qui va aixecar un equip que també era cuer, amb 8 punts, a la jornada 17. Més èpica encara va ser l'última temporada que l’Espanyol va viure a Montjuïc, la 2008-09. Un curs dramàtic que va quedar gravat en el record dels seguidors espanyolistes, que van veure com la convicció i la unitat de l’afició blanc-i-blava és capaç d’obrar miracles. 

Aquell curs en van viure un, de miracle, que va salvar un Espanyol que, a falta de deu jornades, era cuer a vuit punts de la salvació. Era l’equip menys golejador i amb prou feines havia guanyat quatre partits en 28 jornades, però va reaccionar. El club va fer una crida, demanant unitat i posant entrades a cinc euros, i el públic va respondre. L’Espanyol era un cadàver, un equip que semblava abocat al descens, però l’afició va desenterrar-lo, va treure-li la pols i el va reanimar per tal que tornés a competir. Aquell equip va acabar salvant-se amb certa tranquil·litat després de sumar 25 dels últims 30 punts en joc. El factor fonamental, però, va ser l’empenta de la muntanya màgica. A Montjuïc hi va guanyar els últims sis duels que hi va disputar, encaixant un únic gol i amb entrades que van superar els 30.000 espectadors. L’espanyolisme va transformar un camp fred en una autèntica olla a pressió que vivia les seves últimes tardes de glòria. Ara, l'Espanyol necessita recuperar aquell últim alè de Montjuïc. 

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF