21/02/2021

Permís per il·lusionar-se

2 min
Leo Messi. David Ramos / Getty images

Ja fa temps que no acabo d’entendre gaire res del que ens passa, en general i a nivell particular. La pandèmia ho ha deixat tot cap per avall, el que sabíem abans de no serveix i seguim entossudits –alguns més que altres– en dir que aquí no passa res, quan està passant de tot. Vaig llegir que algú aconsella l’ataràxia, l’absència total de passions i desitjos, per poder seguir sobrevivint sense que les onades se t’emportin o t’enfonsin. A mi no em surt. No puc. Necessito emocionar-me amb alguna cosa, i el futbol és, des que era nena, terra adobada per sentir i donar-me permís per fer-ho. I això està fotut, ara mateix.

Els que van creure que l’eliminatòria del Barça amb el PSG estava igualada no estaven bojos, sinó que es van il·lusionar amb la ratxa de victòries, l’èpica de les pròrrogues, l’absència de Neymar i un Messi que celebrava gols, per variar. Els que pensaven que a la Lliga estava tot dat i beneït no eren uns il·lusos, sinó analistes que, amb l’experiència dels anys i veient que l’Atlètic de Madrid només s’havia deixat set punts a la primera volta –combinat amb el desànim i la feblesa, dia sí i dia també, del Madrid i el Barça–, donaven per fet que els de Simeone tenien el títol a l’abast. Els que van animar-se amb l’anunci que Pau Gasol tornava a casa en tenien motius –cap mitjà s’inventa res així–, fins que el mateix Gasol va posar el fre de mà, ves a saber per què. Dura poc l’alegria a casa dels pobres. No ens donen permís per alegrar-nos, encara que sigui durant una setmana seguida, perquè la realitat, tossuda, s’imposa i ens posa al límit.

I així, després que l’Atlètic es deixés cinc punts en quatres dies, s’obria un nou panorama, fins que al Madrid li va tocar jugar a Valladolid i la mediocritat et donava una nova bufetada malgrat el gol de Casemiro i la victòria. Que el Barça rebi aquest diumenge el Cadis en un estadi buit a una hora tan marciana com les dues de la tarda –per tal que ho vegin els xinesos– i després d’estavellar-se a la Champions, no convida a l’entusiasme. Estem desitjant endollar-nos i ens ho estan posant dificilíssim.

No hi ha final feliç, de moment, en aquesta història. Només un d’oca a oca i tiro perquè em toca en aquest joc absurd amb el qual ens entossudim, per sobre de les nostres possibilitats, en sentir alguna cosa que ens recordi que estem vius. Per així creure que és com abans, quan ens il·lusionàvem amb raó.