Omar Harrak: “Intento esprémer les possibilitats de cadascú”

RiudarenesMetòdic com pocs, Omar Harrak (Tànger, el Marroc, 1989) és un mestre de la psicologia. Va penjar les botes ben aviat i va començar una transformació personal que el va portar, ara fa 10 anys, a crear la seva pròpia escola de porters a Mataró, TuttiFutbol, reconeguda a escala nacional i internacional, una tasca que compagina amb les seves obligacions al Girona, on va arribar el 2014 després d’una trajectòria que l’ha vist passar per l’Hospitalet, l’Espanyol (en dues etapes), el Milà, el Sabadell i l’Alcorcón. Aquest dissabte, el Girona juga contra el Màlaga (18.30 h, BeIN LaLiga) amb les principals novetats de Stuani i Alcalá.

Ha convertit la seva passió en la seva feina.

Un somia amb ser futbolista professional però no tothom hi arriba. A mesura que puges el filtre es redueix i vaig saber entendre que per molt que ho desitgés la realitat em deia que no tenia nivell per continuar avançant fins a les categories superiors. Havia d’intentar formar-me i necessitava aprendre per acabar arribant on pretenia al principi, tot i que fos per un camí diferent del previst.

Vostè va arriscar.

En molt poc temps vaig viure diversos canvis i no sempre va ser fàcil. Però he sigut valent en la majoria de les decisions que m’han tocat prendre i, afortunadament, he gaudit de l’ajuda de persones que han aparegut en moments decisius i m'ho han posat una mica més fàcil.

La millor manera de créixer és observant?

Tot és més simple del que sembla, no cal inventar tant. Visc en un àmbit de rendiment immediat on s’han de controlar constantment un nombre molt elevat de factors. Evidentment que observo, però també aprenc el que no s’ha de fer.

Expliqui’s.

Veig que tothom intenta canvis constants en la metodologia però el més important és el dia a dia i, en el meu cas, administrar bé la porteria. Conèixer amb qui treballo, saber les seves virtuts i els seus defectes. Crear una connexió, reforçar-la i premiar-la. I transmetre, aquest és el factor decisiu. Percebre, valorar el que succeeix i posar-ho en comú. El porter, automàticament, ho veu. Sent el que li dic. No pensa que les coses es fan perquè si.

L’aspecte mental agafa molta força.

Convisc durant moltes hores amb esportistes que tenen una trajectòria admirable. De vegades em preguntava si els podia ensenyar alguna cosa. I sí, es pot fer. Però des de la naturalitat, simplificant els detalls, sent pràctic. Arribant a la confiança del teu jugador. Si planeges estranyeses, només aconsegueixes perdre la credibilitat i la confiança se'n va.

No podem oblidar que al final es tracta de gestionar persones.

Això es fonamental: podem tenir molts coneixements però els hem de saber posar en pràctica. Si no, de què serveix saber? Hem de ser capaços de controlar la psicologia del futbolista, del seu entorn, de l’entrenador... No tothom està preparat per fer-ho i és el valor més determinant de tots.

Sempre individualitzant cada cas.

He viscut històries d’esportistes que han multiplicat el potencial que tenien aplicant aquesta fórmula, amb la qual han aconseguit arribar a la seva millor versió. Tothom és únic, la meva feina és fer sentir tothom diferent. No conec la recepta perfecta per arribar a l’èxit però s’apropa bastant a esprémer al màxim les possibilitats de cadascú; això és el que intento.

S’acostuma a dir que es competeix de la mateixa manera que s’entrena.

L’entrenament és imprescindible, és el que marca les condicions de l’esportista. Crec que treballem molt i molt bé, individualment i col·lectivament. La força d’aquesta porteria és admirable, i s'esforcen matins i tardes. Al terreny de joc, al gimnàs o tractant-se: són molt professionals. Gaudim d’un Bounou cada cop més ric en la seva formació, cada dia va a més. I Gorka és la garantia, actua en qualsevol escenari amb determinació, pausa, tranquil·litat... També ens ajuden molt Suárez i Marcel, integrats perfectament a la nostra dinàmica de treball. Podem estar molt satisfets amb el que tenim.

L’exemple el tenim en el partit del Wanda: Gorka, malgrat que va estar moltes setmanes sense jugar, va ser capaç d’influir decisivament en el resultat.

Té molta experiència, va saber administrar la situació de la millor manera. No necessitava dir-li res, simplement li vaig deixar anar que allò era bufar i fer ampolles per a ell. Què li haig de comentar a una persona que ha competit tants anys a alt nivell? Durant la suplència mai ha abaixat els braços.

Parli’m de la nineta dels seus ulls, el projecte de TuttiFutbol.

Crec que ha donat molt a una generació com la meva, n’estic molt orgullós. Hem fet possible que moltes persones visquin del futbol, tant en l’àmbit professional com semiprofessional o immersos en estructures de clubs importants. Proporcionem recursos i fem que els futbolistes puguin tenir una millora constant de rendiment.

Reparteixen oportunitats.

El futbol s’ha magnificat moltíssim, tot és més professional en qualsevol etapa. Et poso un exemple: un nen benjamí se’n va a entrenar amb el seu equip i no en té prou, ja sigui pel mateix club, pels pocs recursos de què disposa... La gent busca una millora constant i com més ràpid millor. Les acadèmies serveixen perquè la joventut multipliqui el seu procés d’aprenentatge.