Mig segle de la revolució en color en el millor Mundial de la història

BarcelonaEl 31 de maig del 1970, Mèxic i la Unió Soviètica van empatar sense gols en el partit inaugural del Mundial mexicà, el primer que es jugava fora d’Europa o de l’Amèrica del Sud. “Irònicament, el primer partit va ser una victòria dels defenses”, escriuria uns mesos després João Saldanha, l’arquitecte que havia dissenyat la selecció brasilera, aquella que sortiria campiona del Mundial de Mèxic. 50 anys després, aquella cita encara és considerada el millor de la història. Mèxic 70 va saber fer créixer el negoci sense que el futbol deixés de ser, llavors, un esport romàntic i bonic.

A Mèxic es va viure el considerat millor partit de la història, la semifinal Itàlia-Alemanya, i s’hi va veure la millor aturada de tots els temps, quan l’anglès Gordon Banks va estirar-se tot ell per treure una pilota que semblava destinada a convertir-se en un crit de joia des que havia sortit del cap de Pelé. “Vaig guanyar un Mundial quatre anys abans i la gent em recorda per una aturada en una derrota”, bromejava Banks abans de morir. I per sobre de tot, va ser el Mundial de la millor selecció de tots els temps, el Brasil. “Per als brasilers, aquell Mundial simbolitza un moment de bellesa. Hem tingut seleccions que han perdut jugant bé, com el 1982, i altres que han guanyat amb un joc conservador. El 1970 jugàvem un munt de futbolistes ofensius plegats. Va ser una oportunitat d’il·luminar en temps de foscor”, recorda Tostão, referint-se a la dictadura militar que va destituir, poc abans del Mundial, el seleccionador, João Saldanha, amb l’excusa que no volia convocar el davanter preferit del general Médici, Dadá Maravilha. Una excusa per fer fora Saldanha, un periodista esportiu que també era militant comunista, i que no es portava gaire bé amb Pelé, per cert.

Mèxic 1970 encara és un símbol de bellesa, malgrat l’absència dels Països Baixos d’un jove Cruyff o seleccions amb renom com l’Argentina, eliminada a les eliminatòries pel Perú. “En aquell mundial jugàvem per la nostra gent, perquè s’havia mort molta gent en un terratrèmol”, va explicar-me fa anys el peruà Teófilo Cubillas. Sí, més de 60.000 peruans havien mort al terratrèmol d’Ancash. I els supervivents de les zones més castigades s’unien al voltant de generadors per veure els gols de Cubillas, que va competir amb l’alemany Gerd Müller pel títol de màxim golejador. El davanter bavarès jugava acompanyat de Maier, Beckenbauer o Overath, una generació que va acabar tercera a Mèxic, però tocaria el cel proclamant-se campiona el 1974. “Anglaterra era la campiona vigent amb jugadors com Bobby Moore o Bobby Charlton. Alemanya seria campiona després i el Brasil, què dir del Brasil, amb Carlos Alberto, Gérson, Jairzinho, Rivellino, Tostão i Pelé? I nosaltres, esclar, que teníem bon equip”, s’emocionava fa uns anys Sandro Mazzola, líder d’una Itàlia que va quedar-se a un pam de la glòria. Itàlia va arribar amb un equip ple de genis barallats entre ells en dos bàndols, els amics de Mazzola i els de Rivera. Però van saber unir-se per arribar fins a la final, derrotant els alemanys en el partit del segle de les semifinals per 4 a 3.

“L’altura de Mèxic va ser un factor clau. Acabàvem cada partit morts, però l’afició apreciava veure els dos equips deixant-s’hi la vida. El partit havia acabat 1 a 1, però a la pròrroga es van marcar cinc gols!”, recordava un Mazzola que encara es pregunta: “Què hauria passat si haguéssim arribat a la final sense pròrroga. Amb les cames més fresques potser hauríem plantat cara als brasilers”. Però no van poder fer-ho i el Brasil es va imposar per 4 a 1 convertint-se en el primer equip capaç de ser campió havent guanyat absolutament tots els partits. I de pas, Pelé va tocar el cel guanyant el seu tercer Mundial amb 29 anys. “Vaig dir-me que no havia de tenir por. Pelé era humà, com tots. Però estava equivocat”, va dir després del partit Burgnich, defensa italià.

El Mundial de Mèxic va ser el primer en què es va enviar senyal de televisió en color a tot el món. De sobte, la samarreta del Brasil era groga i la italiana, d’un blau llampant. I també va ser el primer amb una pilota oficial dissenyada especialment per a la cita, l’Adidas Telstar, amb rombes blancs i negres, o el primer amb un àlbum de cromos oficial de Panini i un estadi, l’Azteca, construït pensant ja en la ubicació de les càmeres. I també va ser el primer en què una selecció africana i una asiàtica es podia classificar directament, per així globalitzar un esport que, encara avui, no es pot entendre sense aquell Mundial del 1970. Una cita a la qual cal tornar per gaudir de nou amb uns jugadors convertits en símbols del passat, uns herois populars que van saber donar alegria a un món que, com passa ara, patia veient com l’odi molts cops trepitjava la llibertat.