La llegenda construïda en una dècada

PalmaRafel Nadal continua esbucant tots els registres que s’han anat formant amb el pas dels anys en el món del tennis. Amb el novè títol a Roland Garros, el manacorí va demostrar que a la Philippe Chatrier no té rival i ni tan sols el millor Novak Djokovic va poder impedir que el número 1 del món alçàs una altra vegada la Copa dels Mosqueters. El títol li permet igualar Pete Sampras a la segona posició del rànquing de jugadors amb més títols de Grand Slam, amb 14, i queda a només tres del líder d’aquesta classificació, Roger Federer. Nadal suma nou títols a Roland Garros, dos a Wimbledon, dos a l’Obert dels Estats Units i un a l’Obert d’Austràlia.

Tot i això, ahir a París Nadal va escriure un capítol que ningú no havia aconseguit començar a redactar. Molts ho havien intentat, però mai no havien pogut mantenir un nivell de joc tan elevat, una fam competitiva tan voraç com la que demostrà un jugador que sembla que només trobarà el límit en el seu propi cos.

Es va convertir en el primer jugador de tota la història que aconsegueix alçar un títol de Grand Slam durant deu anys seguits. Una dècada en la qual el mallorquí ha construït la seva llegenda de rei de la terra. Una dècada a la qual vol donar continuïtat perquè és insaciable, i ara apareix a l’horitzó un nou repte pel qual continuar lluitant.

Un jove amb calçons pirates

Nadal va irrompre a Roland Garros l’any 2005 amb la força de la seva joventut i vestint els seus característics calçons pirates que el convertien en un jugador singular. Era un jove que no donava cap bolla per perduda, que ho lluitava tot i, quan podia, mossegava. Així, l’argentí Mariano Puerta fou el primer a patir-lo en la final parisenca fins a convertir-se en el primer debutant a París des de Mats Wilander el 1982, que l’any del seu debut alçava la Copa dels Mosqueters.

Aquell va posar la primera pedra de la seva llegenda, encara que només era competitiu sobre la terra batuda. En la resta de grans no va passar de les primeres rondes. Però aquest afany competitiu de voler millorar cada dia li va permetre començar a avançar rondes els anys següents.

Un any després, va començar a infligir la tortura a Roger Federer, al qui li va guanyar la final parisenca quan el suís estava en el seu apogeu. A París va demostrar que ni el millor jugador de la història no el podia tombar. La seva evolució en altres superfícies continuava i per primera vegada va arribar a la final de Wimbledon. Però Londres és territori Federer (com Sampras, el suís hi suma set títols) i la final va ser per a Federer. A l’Obert dels Estats Units va caure eliminat als quarts de final.

L’evolució començava a donar els seus fruits i si el 2006 no havia pogut participar a Austràlia, el 2007 va arribar als quarts de final. A París, Federer va tornar a caure. Amb el seu tercer títol, Nadal començava a construir la seva hegemonia a la Philippe Chatrier. A Wimbledon, però, Federer continuava sense donar-li opció, encara que en aquesta edició el va portar fins als cinc sets. Al darrer gran del curs, el dels EUA, David Ferrer el va eliminar en els vuitens. Era el número 2 del món, però ja havia posat setge al suís.

Número 1 daurat

L’any 2008 va suposar un punt d’inflexió. Per primera vegada va aconseguir sumar dos grans i va rompre la moral de Roger Federer per alçar-se com el millor jugador del món. Si per tercer any consecutiu l’havia guanyat a la final de Roland Garros, a la fi va aconseguir entrar al jardí que el suís s’havia construït a l’All England Club. En la final més llarga de la història de Wimbledon, el manacorí va alçar el seu primer títol a Londres i va fer plorar Federer. A més, es va penjar la medalla d’or als Jocs Olímpics de Pequín. Sobre ciment continuava sense trobar el punt que li permetés lluitar pels títols i tant a Melbourne com Flushing Meadows va arribar a semis.

El 2009 és un any que Robin Soderling recordarà tota la vida. El suec va ser el botxí de Nadal a París. L’únic jugador que l’ha aconseguit vèncer. Aquell, però, l’havia iniciat de la millor manera adjudicant-se l’Obert d’Austràlia. Només quedava l’Obert dels EUA per completar el Grand Slam. Es resistia i un altre any va caure a les semifinals.

Fins que va arribar el 2010, el millor any en collites de grans. Fins a tres en va guanyar. Roland Garros, Wimbledon i a la fi va poder conquerir Nova York per adjudicar-se l’únic gran que li restava per entrar al club dels que els han guanyat tots (Bill Tilden, Rod Laver, Bjorn Borg, Roy Emerson, Pete Sampras i Federer). Així, el 2011 i el 2012 sumà el sisè i setè títols a París i el 2013 tornà a alçar la Copa dels Mosqueters i l’Obert dels EUA.