Llàgrimes i error d’un campió
Luis Suárez plorant sobre la gespa mentre parla per telèfon amb la família. Va ser la imatge més icònica de la celebració de l'Atlètic de Madrid en proclamar-se campió de Lliga. L’esport, ja ho saben, és terreny fèrtil per a les imatges simples i la poca sofisticació. Però les llàgrimes de Suárez mereixen una explicació.
I l’explicació és la següent: l’agost passat, el Barça va dir-li a ell, un dels millors davanters de la història del Barça i un dels grans golejadors mundials de l'última dècada, que no el volia. Li va tocar el més sagrat i íntim que té una estrella multimilionària: l’orgull.
En l’entrevista postpartit, Suárez va explicar que tant la seva família com ell han patit molt, a Madrid. Tots entenem que tenien la vida ben organitzada a Barcelona: escoles, amistats, els Messi… i l’orgull. Els dos gols decisius de Suárez en els dos últims partits de Lliga seran recordats com els gols que van valer un títol, però també podrien ser vistos com l’argumentari d’un davanter que sent que se’l va tractar injustament. Per a Suárez, el títol va ser una redempció, un "Ho veieu!"
Però Suárez s’equivoca.
Feliçment, a l’esport encara hi ha més arguments que les victòries. Es pot guanyar des de l’error, es pot perdre des de l’encert. Suárez va deixar el Barça a l’estiu perquè es va considerar que el Barça no podia jugar amb dos davanters que no defensen –l’altre és Messi, intocable, diví–. Amb bon criteri, la junta de Bartomeu i Koeman mateix van entendre que seria sa per al vestidor sacrificar una vaca sagrada d’aquesta magnitud.
I el van deixar anar a l’Atlètic després del grotesc episodi amb la Juve per respecte a la voluntat d’un jugador que és llegenda blaugrana. L’Atlètic n’ha sortit beneficiat, molt; donin per segur que Morata mai no hauria fet els gols dels dos últims partits. Però el Barça també va sortir-ne beneficiat: després de tres anys de caiguda, ha començat a créixer, ha recuperat un joc coral i durant mesos ha generat aquella il·lusió de les coses bones que comencen.
El Pistoler tenia tot el dret a plorar ahir i a maleir els seus dimonis, però això no li dona la raó. Fins i tot podria haver tingut paraules d’agraïment per al seu antic club, que va facilitar-li una sortida tan honrosa. Però una cosa està clara: si Suárez fos més assenyat i menys sanguini, Sergio Ramos estaria avui a totes les portades amb el títol de Lliga. Benvingudes siguin les llàgrimes del campió, benvingut el seu error.
