Entre l'expectativa i el realisme
L’excitació de llevar-nos dijous amb la visita del representant i el pare de Haaland a Can Barça, apaivagada hores després per la presència a Madrid del comitè de subhasta del noruec, em va fer pensar que generar expectatives és tan necessari com obligat és controlar-les perquè no derivin en frustració.
Que el davanter del moment és l’objectiu de Laporta per reforçar la plantilla de cara a la temporada vinent és més o menys sabut fins i tot des d’abans que recuperés la presidència, però la consciència col·lectiva que a la tresoreria blaugrana només hi ha teranyines havia actuat com a fre de mà instintiu. És un punt indiscutible a favor de Laporta que l’ingovernable Raiola el vingui a veure a ell abans que a ningú, perquè confirma que no ha perdut ascendència sobre el mercat futbolístic, i perquè llança el missatge encoratjador que el Barça vol continuar competint pels millors amb els més poderosos.
Una altra cosa és que pugui i, en aquest cas, el Barça haurà fet més el joc a Raiola –encarint el seu producte– més que no pas Raiola al Barça situant-lo el primer de la graella. I tampoc no estic segur que entrar en una subhasta televisada, amb el Madrid i ves a saber amb quants clubs més, sigui sa econòmicament i anímica, ja que la història recent ens diu que entestar-nos en un futbolista –Dembélé, Coutinho, Griezmann– només ha servit perquè ens prenguessin el pèl i els calés. Si el Barça pot convèncer Haaland amb la seducció i el projecte de Laporta, i sense perdre el món de vista, perfecte; si no, tal dia farà un any, i centrem-nos en amanyagar Messi.
Un plantejament similar em serveix per a les renovades aspiracions del Barça de guanyar la Lliga. Em sembla poc discutible que l’equip de Koeman és el més entonat dels tres que encara tenen opcions al títol, i és un mèrit enorme del tècnic i dels futbolistes que molts dels que els havíem descavalcat ara els vegem com els principals candidats. I, malgrat tot, l’Atlètic de Madrid continua tenint quatre punts d’avantatge, cosa que obliga els barcelonistes a completar unes deu últimes jornades –inclosos els duels directes contra blancs i matalassers– gairebé tan immaculades com el trajecte que han seguit des que vam encetar el 2021.
És fantàstic que l’equip acabi optant a dos títols en una temporada accidentadíssima, i no seria just que l’expectativa generada per la reacció inesperada se’ls girés en contra si no aconsegueixen el premi. Es tracta, en tots dos casos, que l’optimisme no estigui renyit amb el realisme.
