TOT COSTA

Quan la pilota entra

Messi ha aprofitat l’aturada competitiva no només per presentar al món un espectacle de circ que gravita al voltant de la seva grandesa sinó també per calmar els neguits del barcelonisme. Si en l’anterior ens havia posat l’ai al cor amb aquella entrevista al diari Sport en què condicionava la seva continuïtat a sentir-se part d’un projecte guanyador, ara ha declarat a RAC1 la seva fidelitat pràcticament incondicional al club, i fins i tot s’ha permès revelar que sí que hi va haver un moment en què va tenir motius per marxar, però que ja ha plogut molt.

Què ha canviat en un mes? Doncs, encara que sembli una petitesa, ha canviat que Messi ja no està lesionat i ha allunyat el fantasma de les recaigudes, que fa un parell de setmanes que competeix regularment i que, tot i estar lluny del seu millor nivell de forma, ja ha decidit algun partit i ha marcat el seu primer gol del curs. I amb el seu estat d’ànim també ha millorat el de l’equip. Tan senzill com en aquells estius del 2014 i el 2016, quan el millor de la història venia de sengles derrotes -i de rebre crítiques desbocades- amb la selecció argentina, la justícia espanyola el collava i només la proximitat de l’esfèrica li va fer oblidar la pulsió de canviar d’aires.

Ara que la pilota entra, pocs recorden que Neymar no va poder tornar, preocupa menys que l’encaix de Griezmann es cogui a foc lent i, fins i tot, han quedat apaivagades aquelles tensions entre el vestidor i la llotja que Piqué va portar als titulars. De manera que ens podem abocar als debats futbolers sobre el pes que ha de tenir Busquets o si la plantilla anirà coixa de centrals mentre Umtiti no surti del bucle de lesions en què està des de fa un any.

Una de les lliçons que ens deixa aquesta transició cap a la tranquil·litat és que, quan afirmem que “el vestidor opina x”, potser hauríem de precisar quina part del vestidor. ¿Ens referim a les patums o ens referim a la plantilla com a tot? Perquè és evident que Messi i Piqué, tots dos capitans del Barça i amics, encarnen dues maneres d’exercir el càrrec. L’un no vol soroll per als seus mals i l’altre se’n fot del mort i de qui el vetlla.

I, tot i que tindrem la temptació d’enfadar-nos amb Piqué, perquè sembla que no es prengui res seriosament, dic jo que igual que és enriquidor tenir perfils de futbolistes diferents també ho ha de ser tenir líders de tarannàs oposats: l’un, introvertit; l’altre, transparent. Perquè al capdavall, quan la pilota entra, ja se sap que aquí no ha passat res.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF