Un gol maradonià i molt d’orgull xarrua donen aire a l’Espanyol

BarcelonaL’Espanyol respira, que bona falta li fa, amb un triomf tan necessari com l’aire. Els blanc-i-blaus van derrotar el Celta (3-1) en un partit en què van anar de menys a més: van començar perseguint ombres i van acabar generant prou avisos per arribar a guanyar encara més còmodament. Tres punts d’or que situen els espanyolistes amb els mateixos punts que el Getafe, l’equip que marca la salvació, i que precisament serà el seu pròxim rival. 

Necessitava guanyar com fos el conjunt de Manolo González, que iniciava la setmana qüestionat després de sumar set derrotes en vuit jornades, i la va acabar emocionat, després que la plantilla el defensés de manera pública i privada, i de ser ovacionat pel públic de l’RCDE Stadium. Contra el Celta, en un partit de molta paciència, treball i orgull, hi va tenir molt a dir. D’entrada, perquè va saber reaccionar a una mitja inicial que va ser un monòleg dels de Giráldez amb la pilota, amb possessions de prop del 80%. L’Espanyol, replegat, va esperar el seu moment. El pla de partit era clar: esperar enrere i sorprendre al contraatac. Una proposta que va resultar força efectiva, ja que els espanyolistes van mostrar-se força ferms darrere i, alhora, van generar prou avisos de perill. 

Gairebé tots els va protagonitzar Jofre Carreras, que va disposar de fins a quatre perilloses rematades, però que no va tenir encert en cap d’elles. El premi el va trobar Irvin Cardona, que fins ara sempre havien desplaçat a la banda tant Véliz com Cheddira. Però veient la manca de gol d’aquests dos davanters, Manolo González va apostar pel francès, que encara no havia marcat a la Lliga, i aquest va respondre firmant un gol maradonià: va recollir una passada de Cabrera –segurament una de les assistències més anecdòtiques de la història del futbol– al balcó de la seva àrea, va engegar la moto i va recórrer en solitari 90 metres, fins a la frontal de l’àrea rival, des d’on va deixar anar una fuetada ajustada al pal. El van intentar frenar diversos rivals, un dels quals Ilaix Moriba, que el va intentar agafar de la samarreta, però ningú el va evitar i Cardona va acabar resolent amb un gran xut. I sort, perquè si no hagués acabat en gol, més d’un company li hauria pogut retreure l’egoisme. Si acaba així totes les jugades, benvingut sigui. 

Fos com fos, l’Espanyol, que havia hagut de pencar de valent fins aleshores sense la pilota, va començar a posar la por al cos del Celta. Els viguesos seguien tocant, fidels a la idea que fa mesos que ha implementat Claudio Giráldez, però el perill real el va seguir generant el conjunt local. A l’inici de la represa, Cabrera va deixar Jofre davant Guaita amb una passada llarga sensacional, que trencava totes les línies dels visitants, però el xut de l’extrem, que va intentar sorprendre la posició avançada del porter, no va trobar porteria. Poc després, l’uruguaià va trobar premi al seu gran partit en defensa i en fase creativa firmant el 2-0 a la sortida d’un córner. Va rematar primer de cap i va recollir el refús d’un defensa, i va enviar la pilota al fons de la xarxa amb força. Pur orgull xarrua que el central va contagiar a la resta d'equip. 

Cheddira també veu porteria

Jofre va perdonar el tercer, en una volea desviada, i tot seguit l’Espanyol va haver d’activar el mode supervivència. Durant força minuts li va servir mantenir-se ben ordenat darrere, protegit per dos imperials Kumbulla i Cabrera. El millor senyal, després del naufragi a Montilivi, el va mostrar l’actitud de l’equip, que immediatament després d’encaixar el 2-1, en un penal transformat per Aspas, no va tremolar i va anar a buscar el tercer. I el va trobar: una passada llarga a Cheddira, un altre que també necessita gols per recuperar confiança, que va definir tot sol. És la primera victòria blanc-i-blava d’aquest curs per més d’un gol de diferència. I pot marcar un punt d’inflexió.