Fran Sandaza: “Sempre he donat la cara pel Girona, fins i tot quan no em tocava”

GironaSi alguna cosa saben a Girona és que l’ascens a Primera no hauria sigut possible sense la convicció, l’ànima, la perseverança i el caràcter de Fran Sandaza (Toledo, 1984), a qui el club gironí ha cedit a l’Al-Ahli qatarià després de fer-li saber que no entra dins dels seus plans tot i la ferma voluntat del jugador de seguir vinculat al club del seu cor.

Ara fa un any tornava a Girona prometent lluitar per un ascens que, per fi, es va aconseguir.

Volíem tancar el que va quedar obert el 2015. El meu objectiu ha sigut, principalment, col·lectiu, firmar un projecte llarg i ambiciós i mirar molt més per l’equip que durant tota la meva trajectòria. Tot i que no estic satisfet del rendiment de la primera volta, amb l’entrada del 2017 vaig recuperar la forma que havia perdut al Japó, responent així a les expectatives i marcant gols importants.

El lligam amb el club és innegociable.

Des de la meva arribada sento un vincle especial amb l’afició, els companys i el cos tècnic. Tothom em va fer sentir molt a gust a la ciutat. M’he involucrat al cent per cent amb el projecte perquè estimo i estimaré sempre el Girona.

La seva intenció sempre ha sigut quedar-se. Qui pren la decisió?

Just acabar el campionat ja em posen en dubte, fet que em va disgustar força.

Personalment, és un cop molt dur firmar un contracte per tres anys i que es trenqui malgrat complir els objectius. Se’m fa especialment estrany, ja que hi ha molts condicionants al darrere que el club coneix. Desconec si és Quique Cárcel qui pren la decisió, però ell és el cap visible i qui m’ho comunica.

Què va sentir quan va saber que havia de marxar?

Molts sentiments... Decepció i tristesa per veure com se m’escapava un objectiu pel qual havia posat tot el meu sentiment i creia merèixer. També vaig sentir-me traït: l’últim equip del qual esperava una actitud així era el Girona. Vaig ser dels que, ara fa tres anys, van iniciar aquest repte i, tot i deixar-m’hi la pell, no puc continuar. Mai es pot dir què passarà en un futur, però intueixo que no voldran comptar amb els meus serveis, tot i que lluitaré fins al final per tornar a vestir aquesta samarreta.

L’afició li ha demostrat la seva estima sempre que n’ha tingut ocasió.

Els hi agraeixo de tot cor i sempre seré un d’ells. En tot moment he donat la cara per aquest club, fins i tot quan no em tocava fer-ho. És contradictori que la gent em demostri tanta estima i el club no m’hagi ni obsequiat amb un comiat decent. Espero que el Girona no perdi l’essència, em faria molt de mal.

Creu que tornarà a tenir una oportunitat com aquesta per jugar a Primera?

Més a prop no ho tornaré a tenir. També m’han arribat veus que recorden que vaig marxar al Japó fa dos anys. En aquells moments el vincle amb el Girona s’havia acabat i em van oferir un contracte que resolia la meva vida i la dels meus. Després de tants sacrificis i de lluitar contra mil obstacles, veia reflectit tot l’esforç realitzat. Ara no hi té res a veure, i qui pensi que em guio pels diners s’equivoca, tan sols pretenia complir el meu somni de la mà del Girona.

Ha donat molts tombs: Escòcia, Anglaterra, el Japó i ara Qatar. Deunidó.

Sempre m’he vist obligat a conèixer nous països i noves cultures. A Espanya, si no podia jugar a Primera, ja ho tenia tot fet, i Caparrós em va convèncer.