Florentino com a aliat
La vida és cíclica. Tot torna. T’ofereix l’oportunitat de repetir errors o bé de reparar-los. “Un grup internacional de personalitats futbolístiques construïa el futur en una recollida sala del sumptuós Castellana-Hilton”. Aquesta frase servia per il·lustrar la crònica del 26 de maig del 1955 que feia Carlos Pardo per a Mundo Deportivo, però alhora podria servir per encapçalar qualsevol dels articles d’aquests dies sobre l’anunci de la Superlliga. “Home de perfecta visió futbolística, s’ha adonat de la importància d’aquest campionat. Significa un pas endavant que el futbol forçosament havia de fer”, afegia la crònica de l’època, citant les paraules de “l’amic”, “actiu i intel·ligent” –així el definia el periodista– Raimundo Saporta, directiu del Madrid, referint-se a Santiago Bernabéu. Però novament les paraules de Saporta es podrien posar en boca de qualsevol directiu del Madrid actual –si fossin alguna cosa més que mers ornaments– parlant del seu president. Setanta anys més tard, Florentino Pérez ha volgut emular el seu referent, Santiago Bernabéu. Aquesta vegada, a diferència del que va passar quan L’Équipe va impulsar la Copa d’Europa, el Barça se suma al projecte. Els anglesos, també.
Amb aquesta decisió, els 12 clubs promotors de la Superlliga pretenen acabar amb el monopoli de la UEFA. D’un dia per l’altre, s’acabaran els deutes que els ofeguen. Imagineu la cara de Joan Laporta sabent que per art de màgia se li esvaeixen els problemes econòmics que tants maldecaps li havien de reportar durant el seu mandat. Temptador. Doble llegat de Bartomeu, que va anunciar el projecte el dia del seu adeu.
Crec que tots tenim clar que el futbol modern és negoci. Indústria. Espectacle. Queda poc espai per al romanticisme. Fins i tot, per a l’esport. Ni la UEFA ni la Lliga –ni molt menys Tebas– poden donar lliçons a ningú d’ètica, de retornar el futbol a la seva essència, a l’espectador. És un producte més per vendre al consumidor, que fa temps va suplantar el seguidor. Per guanyar diners. Com vol fer la nova Superlliga (amb millors cartes). Per tant, ni Barça ni Madrid acabaran ara amb el romanticisme del futbol. Ja fa anys que això va passar a millor vida. Ara bé, el nou projecte certament accentua encara més aquesta visió elitista del futbol. És un club privat en què no t’has de guanyar drets cada temporada, estan blindats, i que crearia encara més diferències entre els equips. Un club, a més, on no hi ha representada tot Europa i on els impulsors hi són només pel volum del seu talonari. Ni per títols, ni per història.
I la gran pregunta: aquesta pluja de diners, un cop saldats els deutes, a qui beneficiarien? Als de sempre. Seguiríem embogint i inflacionant salaris i traspassos. Potser el futur passa per regular de debò això.
