FITA A FITA

La talaia d’Alcúdia, el sentinella suprem de la gran badia

El punt més alt del cap del Pinar és un observatori únic per copsar tota la visió de la bocana que s’obre entre els caps de Formentor i Ferrutx

El cap del Pinar és la frontera natural entre les badies d’Alcúdia i de Pollença. Una llengua de terra que s’estén cap a la mar i que té en la talaia d’Alcúdia o de la Victòria (446m) la seva elevació més important. Més a prop de la mar, hi trobam dos puigs més, el del Romaní (391m) i la penya Roja o del Migdia (358m). Aquesta darrera, una fortalesa natural que ja es feia servir a començament del segle XVI per a la defensa contra la pirateria, va ser bastida un segle més tard com a petit castell roquer, ben fortificat i armat amb un canó, sobretot després de l’atac de Dragut a Pollença el 1550 i dos desembarcaments més al cap del Pinar, el 1551 i el 1558. El santuari de Nostra Senyora de la Victòria, patrona d’Alcúdia, s’aixeca a la península del cap del Pinar, a set quilòmetres de la ciutat. Té el seu origen el 1403 quan fra Diego Garcia s’instal·la allà per dur una vida eremítica i anacorètica. El nom es deriva de la ‘victòria’ de nobles i alcudiencs refugiats a la vila en la seva lluita contra els agermanats el 23 d’abril de 1522.

Inici de la ruta

El principi de la caminada es troba a l’indret conegut com la Barrera de Muntanya, de camí al santuari de la Victòria, entre la punta de la Guarda de Tacàritx i la punta Llarga, passades les urbanitzacions del Mal Pas i Bon Aire. Hi arribarem amb vehicle particular -hi ha una esplanada per a l’estacionament a la dreta de la calçada- o caminant des de l’estació de busos TIB (tib.org) d’Alcúdia (L-351/L352), a uns 45 minuts a peu.

00’ Des de l’esplanada-aparcament de la Barrera de Muntanya seguim els indicadors de fusta en direcció a la Victòria. Passarem primer per les instal·lacions del campament juvenil, el camí hi travessa fins a un portell de ferro que marca el punt de sortida 05’. Ben davant, s’alça esponerosa la talaia d’Alcúdia. Poc després, deixam el camí de l’ermita-santuari i voltam a la dreta en direcció al coll de na Benet pel comellar de les Fontanelles Fondes.

20’ Travessam el torrent de les Fontanelles i tot seguit 25’ deixam el sender principal i giram a la dreta pel camí de la Barrera del Coll Baix. El tirany passa entre pins, mates i garballons, fent contínues pujades i baixades, vorejant l’urbanització de Bon Aire, a la nostra dreta, i el puig del Claper dels Gegants, a l’esquerra. Aviat arribam a una nova cruïlla 55’ i tombam a l’esquerra pels Pujadors, un camí de ferradura que ens durà ben a prop del puig d’en Vauma i que ens permetrà assolir una nova perspectiva de la ruta.

1h20’ Després d’uns revolts molt seguits del camí, ens situam damunt la carena (els Miradors), amb unes panoràmiques espectaculars de tot l’entorn de la Victòria. Iniciam el suau descens cap al coll de na Benet, amb el puig d’en Vauma de cara. 1h35’ Des del mateix coll, voltam a la dreta en direcció al collet del Coll Baix pel comellar de les Fontanelles Sobiranes. 2h05 Arribam a la pista de terra i tombam a l’esquerra per iniciar un breu ascens fins al refugi del Coll Baix 2h15’.

A l’esquerra del collet del Coll Baix, just a l’altre extrem d’on es troba el refugi, s’inicia el camí de ferradura que ens durà al punt més alt de la nostra ruta, la talaia d’Alcúdia, a 446 metres sobre el nivell de la mar. El sender descriu primer unes ziga-zagues sota el puig del Boc (343 m). Paga la pena aturar-se en algun revolt per observar la perspectiva vertiginosa que ens regala de la platja del Coll Baix i del cap de Menorca. Passat aquesta primera elevació, el camí baixa fins al coll de l’Engolidor (286 m) 2h55’, des d’on ja veim amb claredat el darrer tram de l’itinerari abans d’assolir el cim.

3h15’ Abans que el camí tombi a la dreta per baixar al pla de la Talaia, amb el puig del Romaní i la penya del Migdia de cara, giram a l’esquerra per, amb dues grapades, situar-nos sobre la talaia d’Alcúdia. 3h20’ Va ser construïda el 1567 per ordre del jurat de la vila i no en queda res més que els fonaments, ja que fou enderrocada el 1918 a causa del seu estat ruïnós. Es trobava integrada dins la xarxa de senyals -fum de dia, foc de nit- dissenyada per Joan Binimelis el segle XVI; creuava focs amb les talaies Moreia (Artà) i Albercutx (Pollença) i fou bastida com a reforç de la talaia de la penya Roja (reforçada amb murada i canons a començament del segle XVII, esdevingué una mena de petit castell roquer), des de la qual no s’obtenia perspectiva suficient de les dues badies.

Ermita de la Victòria

Iniciam el descens cap a l’ermita de la Victòria que, immediatament després d’haver deixat la talaia i el camí que hem seguit d’anada, ens duu cap a una estreta carena. El camí de ferradura s’obre pas pel penyalar a través d’una obertura artificial a la roca, és el pas de l’Aritja. Es tracta d’un recorregut ben encinglat i que guaita sobre el buit, tot i que es fa bé gràcies al bon estat del camí.

Arribam al pla de la Talaia (321 m) 3h40’, on enganxam una pista forestal que ja no deixarem fins al final. Abans, passarem pel coll del Pedregaret (316 m) i deixarem a la dreta la pujada a la penya Roja 3h50’.

Molt a prop de l’ermita, trobam a la dreta les Tres Creus 4h00’, indret on s’ubica la llegenda del segle XVII que explica l’aparició de la Mare de Déu l’any 1300 a un pastor anomenat Joan Boi. Ningú no el va creure fins que Ella no comparegué per segona vegada i li deixà com a penyora un poc de cera dels àngels que l’acompanyaven.

La pista forestal entra dins l’entorn del santuari per darrere les instal·lacions que serveixen de refugi-hostatgeria 3h55’. Unes escales que trobam a la dreta ens duen directes a l’església, edifici reformat entre els segles XVII i XVIII a partir de l’antiga ermita que cap a l’any 1403 habità fra Diego García, origen de l’actual santuari. La Mare de Déu que des d’antic es venera en aquest lloc és la que, en el marc de la Germania (1521-1523) i segons conta la tradició, atorgà la ‘victòria’ als alcudiencs, fidels al poder de l’emperador Carles V, sobre els agermanats el 23 d’abril de 1522.

Des del santuari de la Mare de Déu de la Victòria i seguint els indicadors de fusta, clourem la ruta amb el darrer tram que després de passar pel campament juvenil ens deixarà sobre l’esplanada de la Barrera de la Muntanya 4h25’.

@Fita_a_Fita

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF