Sandro Rosell: “Cal actuar o el cicle del Barça s’acaba”

L’expresident del Barça explica en un llibre els seus dos anys a la presó, una etapa que tornarà als tribunals perquè Rosell vol saber qui hi havia al darrere
Sandro Rosell, al seu despatx de Barcelona, on va ser detingut el 2017. / FRANCESC MELCIÓN

Un dels objectes que hi ha al despatx de Sandro Rosell a Barcelona és el resguard de la fitxa per fer-lo soci del Barça que va omplir el seu pare, Jaume Rosell, gerent del club del 1975 al 1978. “Aquest any celebro els cinquanta anys de soci, el Barto em posarà la insígnia”, explica en referència a la insígnia d’or que reben tots els socis que hi arriben. El despatx és ple de records, però també és a l’edifici on va ser detingut el maig del 2017 i que va representar l’inici d’un calvari de dos anys a la presó. Aquells dies s’han convertit en el llibre Una forta abraçada, on explica les seves vivències amb l’objectiu de recollir fons per a la fundació del pare Paulino, un capellà que treballa per ajudar els presos.

Quines coses s’aprenen durant 645 dies a la presó?

La presó et fa més dur però també més sensible. Veus davant teu gent apunyalant-se i no pots fer-hi res, perquè forma part dels codis interns de la presó. Al final ja no t’afecta veure garrotades cada dia per coses tan petites com una coca-cola. Però, a la vegada, et tornes més sensible. La presó és un món de contrastos on tot es magnífica. Jo ara em sento més dur, dic sempre el que penso. Però, al mateix temps, intento ajudar més la gent. Abans ja ho feia, perquè em van educar així a l’Escola Costa i Llobera, on et volien formar d’una manera solidària. Però ara ajudo més.

Al llibre diu que els homes d’Àger, el poble de la seva família, no ploren.

No, no ploren.

¿Estava totalment desfocalitzat quan deia aquestes coses, no?

És el que em va sortir aquell dia. Cada dia escrivia i el llibre és el reflex dels canvis d’ànim. I aquell dia recordava el que em deia sempre l’avi, que els homes d’Àger no plorem. Ara que tinc filles m’adono que la nostra generació és molt complicada, tal com ens van educar amb el masclisme. He descobert uns valors diferents dels que ens van ensenyar i ens hem d’anar reciclant de mica en mica.

Ha après a plorar a la presó, doncs?

Sí, així és. Abans m’aguantava. Per a mi era un signe de debilitat. Ara he descobert que plorar et pot fer fort.

Va coincidir a la presó amb els presos polítics catalans. Com eren les relacions entre ells?

M’hauria agradat que s’estimessin més.

El llibre té moments surrealistes, com quan descobreix que li posen un sobre amb diners que no són seus a casa, durant l’escorcoll. Què s’hi pot fer?

No hi pots fer res.

Qui va deixar aquell sobre?

Aquell dia hi havia tres cossos a casa: la Policia Nacional, funcionaris judicials i la Guàrdia Civil. Ves a saber qui va ser. Jo els diners els guardo en una caixeta forta, no entre la roba. A més, tenir 5.000 euros no és cap delicte. Ara conec la llei i he après que pots tenir fins a 100.000 euros en cash sense que ningú et pugui dir res. Aquell dia, a tot l’edifici tot just hi havia 200 euros en metàl·lic.

¿Ho van fer per poder tenir una imatge que li anés en contra?

Sí. Quan va passar em vaig tornar boig, aquells diners no eren meus. I la policia em va dir que potser eren de la meva dona. Però a casa som d’Àger, en aquestes coses... i els diners els guardo jo. Així que els vaig respondre que ja sabia per què ho feien, ho havia vist a la tele. Sempre que apareixen imatges d’escorcolls diuen que hi han trobat molts diners. Juguen amb la possibilitat que la població ho vegi i ja pensi que ets culpable. Va ser llavors quan em vaig ensumar que era una conspiració.

Vist amb perspectiva, ¿què creu que el va condemnar llavors?

Haver sigut president del Barça. I vull arribar fins al final del cas. Per això hem posat una querella contra la jutge Carmen Lamela per prevaricació, però la Fiscalia ja ens ha respost actuant com si fossin els seus advocats defensors! Justificant-la, dient que tenia una càrrega de treball molt alta i que es va despistar. Nosaltres vam demanar a Lamela al començament del cas uns documents que eren exculpatoris. I ella va jurar tres cops que no els tenia. Però quan va deixar el cas, el tribunal següent ens va donar més de 2.000 folis, amb aquesta documentació inclosa, en tan sols 24 hores. Amb aquests documents ens haurien exculpat.

Té confiança en la justícia?

He tingut sort perquè vaig tenir tres jutges justos al final del meu cas. Però en el cas contra Lamela no me’n sortiré perquè és la mateixa Fiscalia la que vol tancar-lo. Per tant, em fa sospitar que la Fiscalia també hi estava involucrada...

¿S’ha plantejat arribar a un tribunal internacional?

Oi tant, jo no paro. Soc molt pesat.

¿La denúncia contra Lamela també és una oportunitat per descobrir qui hi ha darrere del seu cas?

Correcte. És l’única manera de saber qui va manipular el sistema de l’Estat, qui va manipular els funcionaris, qui els va corrompre amb poder, diners o favors.

Qui creu que va ser?

No ho puc dir perquè no en tinc proves... però no en tinc cap mena de dubte.

Al llibre parla d’un acord amb l’FBI per exonerar el grup Mediapro...

Ho dic en condicional, eh? Que tot això s’ho ha llegit un advocat. Al llibre parlo de dues o tres possibles explicacions. El que tinc clar és que al darrere hi ha algú que no m’estima. Algú a qui no li vaig fer favors, algú davant de qui no em vaig agenollar quan em demanava coses.

Fa deu anys va guanyar les eleccions al Barça. I ràpidament va denunciar els contractes que s’hi va trobar.

La directiva de Laporta va firmar un contracte pels drets de televisió del club amb Mediapro en els disset dies que passen entre les eleccions del 13 de juny, quan guanyem nosaltres, i el seu últim dia de mandat. En aquests disset dies la directiva sortint pot firmar contractes. Era legal però acollonant, perquè ho van fer sense consultar-ho al president que entrava. Llavors jo tenia quatre anys de mandat, fins al 2014, i ells van signar un contracte de cinc temporades, fins al 2015. Però, pel mig, la comissió de la competència va dir que els contractes televisius havien de ser de tres anys. I, per tant, la renovació del contracte finalment sí que va caure dins el meu mandat. I ja sabeu què va passar. Passen coses curioses amb els contractes de televisió, tant abans com ara, amb el pacte de Viana...

A quines coses es refereix?

La cosa curiosa d’aquest últim pacte és que, d’entrada, decideixen acabar la Lliga masculina i no la femenina. No diuen que som iguals? Però, especialment, el que és sorprenent és que diuen que en aquests acords, segons els quals la Lliga de futbol pagarà 200 milions al Consell Superior d’Esports, també s’inclourà una revisió de la llei audiovisual que permetria que els contractes de drets de televisió fossin de sis anys novament. Curiós, no?

Per quina raó va deixar de ser president del Barça?

Per les amenaces que rebia la meva família, sobretot la meva mare. Cada dia plorava. I, finalment, vaig decidir que ho deixava. Tot i que vaig aprofitar la imputació de Neymar, és veritat. Això també em fascina. Quan t’imputen diuen que has de plegar del càrrec per defensar-te. I jo vaig fer-ho, i llavors em deien covard. Fes el que fes, la premsa em criticava.

La premsa no va ser justa amb vostè?

No podem dir que tota la premsa estigués comprada, però quan vaig entrar al Barça hi havia viatges pagats, contractes, pessebres... Jo no ho feia i això em va perjudicar molt. Si em volgués tornar a presentar a president del Barça, tot això no ho explicaria.

Per tant, insisteix que no es presentarà a les eleccions.

Esclar, per això dic el que em dona la gana, no necessito cap vot. Si parleu malament de mi, no m’importa. I quan ja no t’importa una cosa, pots dir la veritat. Però en aquest país ningú diu la veritat. A Catalunya dir la veritat penalitza.

Quin problema té el futbol, amb tanta corrupció i estil mafiós?

El futbol no... és només al Barça. Al futbol hi pot haver suborns, ¿però amenaces a les mares dels presidents? Ni a l’Argentina passa. A Barcelona no pots tenir càrrec, perquè ens matem entre nosaltres. Què cal perquè un català parli bé d’un altre?

¿Li va caldre entrar a la presó per arribar a aquesta conclusió?

No, no calia, ja ho havia descobert fent de president del Barça. I llavors alguns no entenen per quina raó dic que soc independentista però que me n’aniria del país si som independents. Som un país on tothom és criticat, amb interessos econòmics i mediàtics.Vosaltres, a l’ARA, no tots dieu sempre la veritat.

Té el telèfon obert per parlar amb nosaltres sempre que vulgui. ¿Creu, doncs, que la premsa està comprada?

No, la premsa esportiva té una part corrupta, com passa amb la premsa política, com passa amb altres feines. El nivell de corrupció a la premsa és exactament el mateix de la política, el sector dels automòbils o la construcció.

Té pendent el cas per espionatge a Jaume Roures. I el cas Neymar...

No em preocupa perquè mai he espiat ningú. Tampoc em preocupa la segona part del cas Neymar, els meus advocats em diuen que puc estar tranquil.

El model del Barça està en perill?

Fa temps que penso, i ara amb el coronavirus encara més, que cal revisar què vol dir “Més que un club”. En tots els sentits. La frase és genial però té molt de perill. Ara cau un pont per una riuada i et demanen que el Barça posi els diners per reconstruir-lo, perquè som més que un club. Si no ho fas et diran que el president no n’ha entès els valors. I ja hi tornarem a ser amb aquesta tonteria que tenim els catalans molts cops.

Com definiria el “Més que un club”, doncs?

Ara el Barça sembla el ministeri d’Esports de Catalunya. Hi arriben socis per demanar seccions de nous esports, clubs que volen que els ajudis... El Barça és una associació privada, i la prioritat és guanyar Lligues i Champions.

Ha de jugar un paper en política?

Soc independentista, però al club hi ha de poder entrar tothom que sigui demòcrata, sigui catalanista o espanyolista, de dretes o d’esquerres. Si no entenem el club així el matarem.

Es fa difícil creure que no tindrà cap paper en les eleccions del 2021...

No, no vull cap càrrec. Però vull influenciar per evitar que hi entri algú amb interessos econòmics o mediàtics. I si em demanen consell, poder-lo donar.

Es refereix a Víctor Font?

No el conec prou, no en puc parlar.

No hi ha cap projecte sorgit de dins de la junta, ¿no és estrany?

Sí, és estrany. Potser és la primera vegada que passa.

¿Vostè ha proposat un pacte entre candidats per enterrar velles guerres?

És del tot fals. Sí que m’agradaria que, guanyi qui guanyi, es pugui tenir consens per ajudar el club i que els altres no facin oposició. Quan vaig plegar del Barça no vaig fer oposició fins a les eleccions del 2010. No vaig criticar mai públicament la directiva.

¿Un dels grans èxits de Bartomeu ha sigut allargar el cicle triomfant?

Sí, i tant. Només cal mirar les estadístiques.

¿I un dels grans punts foscos gastar-se massa diners per poder-ho fer?

Això és una altra història.

S’està acabant un cicle guanyador?

Això només ho sap Déu, però el cicle, tal com l’hem vist fins ara, l’hem de reactivar i repensar. Si no fem res, el cicle del Barça s’acaba. Cal actuar.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF