Futbol - Premier League
Esports 21/01/2020

Eric Garcia: "Els detalls són el que et fa ser millor que un altre"

El central parla dels seus inicis i del sinuós camí que l'ha portat fins al Manchester City

èlia Planchart
3 min
Eric Garcia, jugador del Manchester City

ManchesterEric Garcia porta el futbol a la sang. Des de ben petit aquest esport s'ha convertit en una prioritat que ha marcat i continua marcant la seva vida. Amb tan sols 16 anys va prendre la decisió de separar-se de la família per viure una nova aventura a Manchester. Només tenia una acompanyant, la pilota. Deixar la comoditat del seu club natal per buscar-se un lloc a l'estranger diu molt de la seva mentalitat. Ara, amb 19 anys, ha arribat el torn d'aquest jove central català.

Tot va començar a Martorell i has arribat a l'Etihad. Com van ser els teus inicis?

La veritat és que vaig començar al Sant Esteve Sesrovires perquè a Martorell no hi tenien cap equip per a la meva edat. Fins que no vaig tenir un any més no vaig poder anar a jugar al Martorell, on em vaig quedar tot un any. La temporada següent ja va ser quan vaig entrar a l'escola del Barça i d'allà vaig passar a les categories inferiors del club. Amb només 7 anys, que és quan vaig entrar a La Masia, ja havia passat per tres equips.

Des dels 7 anys escalant en les categories inferiors del Barça. Vas tenir moments difícils?

Recordo que els tres primers anys al Barça van ser complicats perquè gairebé sempre jugàvem contra equips amb jugadors més grans que nosaltres. No guanyàvem gaires partits, i això per a uns nens... ja se sap. Això sí, els moments més difícils sempre tenen a veure amb les lesions. A l'agost de la meva última temporada al Barça, quan era capità del cadet A, vaig lesionar-me al turmell esquerre. Va ser una lesió que em va apartar de l'equip durant gairebé 5 mesos. Tant temps sense poder jugar... No és mai fàcil per un jugador estar lesionat.

I l'any 2017 t'aventures a marxar cap a Manchester.

Òbviament, va ser una decisió molt complicada però alhora molt meditada. En aquell moment tant jo com la meva família, i també els meus agents [Carles Puyol i Iván de la Peña], vam creure que era el millor pas que podia fer. No va ser gens fàcil decidir marxar tot sol a un altre país amb només 16 anys.

Quan vas començar a creure que el teu somni podia arribar a complir-se?

Va ser a la pretemporada passada, quan em van donar l'oportunitat d'anar amb el primer equip al tour pels Estats Units. Faltaven molts jugadors perquè aquell estiu es jugava el Mundial i, en part gràcies a això, vaig jugar els tres partits. És evident que encara era aviat per imaginar-me amb un lloc al primer equip, però va ser la primera vegada que vaig creure de veritat que si continuava treballant en un futur podria començar a sumar oportunitats.

I amb tan sols 18 anys has debutat a la Champions, jugant els 90 minuts contra el Dinamo de Zagreb, un debut amb victòria.

Debutar a la Champions era tot un somni! Com tots els apassionats del futbol, des de ben petit que segueixo aquesta competició amb desig. Jugar a la màxima competició internacional sempre havia sigut un dels meus objectius, i finalment l'he pogut aconseguir. És un d'aquells moments que et quedes sense paraules, només puc dir que per a mi va ser espectacular.

Sembla que mica en mica t'estàs començant a guanyar la confiança d'un dels millors entrenadors del món.

El Pep és un entrenador que, a tots els equips on ha estat, sempre ha confiat en el planter. Al final, jo crec que la millor manera d'intentar agradar a un entrenador és sent tu mateix a l'hora de jugar. Soc una persona que m'apassiona mirar partits de futbol i fixar-me en els petits detalls. Sempre he pensat que els detalls són el que et fa ser millor que un altre. La veritat és que estic molt agraït al Pep per la confiança que ha demostrat que té en mi, però això tot just comença. Soc molt jove i encara em queda molt per millorar, només puc seguir treballant i esforçant-me per guanyar-me un lloc a l'equip.

Com t'imagines el futur?

Desitjaria aconseguir els màxims èxits esportius a nivell col·lectiu. I, sobretot, que les lesions em respectin. Això és el que desitjaria de debò. Hi ha moltes coses boniques que encara han de passar i el meu somni no és cap altre que arribar a ser un bon professional del món del futbol. No podria imaginar-me un futur que no tingués a veure amb seguir creixent com a jugador.

stats