FUTBOL

L’ego d’un vestidor

La destitució de Lopetegui obre el debat de quin estil de tècnic cal en un vestidor amb personalitats tan fortes

Ego, erosió, escoltar o encaixar. Si això fos un manual de lideratge podríem parlar d’aquestes quatre E de la gestió d’equips, i el cert és que recollirien bona part dels secrets necessaris per conviure en vestidors d’alt rendiment. Les últimes hores després del 5-1 al clàssic han regirat totes les perspectives del que suposa dirigir un equip com el Reial Madrid; del que implica asseure’s a la banqueta del Santiago Bernabéu sota la lupa de Florentino Pérez. La sentència de Sergio Ramos (“El respecte no s’imposa, es guanya”) serveix alhora per insinuar que Julen Lopetegui no va seduir els jugadors i que un perfil d’entrenador autocràtic podria no funcionar a l’entitat blanca. El debat estava obert i a l’ARA l’hem abordat amb especialistes en gestió emocional i direcció d’esports d’equip.

L’exjugador i psicòleg Xavi Lucas és el primer a esmenar-nos la mirada: no s’han d’agafar els últims mals resultats del Madrid, sinó que cal anar a l’arrel. A l’adeu de Zidane i als possibles motius que podria tenir el francès per abandonar el club madridista després de l’èxit. “Són petits senyals d’alerta. Dins d’un vestidor hi ha egos molt importants i el dia a dia erosiona molt els entrenadors”, comenta. Per això, diu, cal que els tècnics tinguin “el seu propi netejador emocional per agafar perspectiva”. És el cas de Joaquín Valdés per a Luis Enrique o, sense ser professional de la psicologia, el rol que té Manel Estiarte per a Pep Guardiola.

A partir d’aquí, hi ha diferents maneres de gestionar les forces d’un grup. “Fins i tot es pot no gestionar, que és una altra manera de gestionar. La no-acció també és acció”, insisteix Lucas, que deixa clar que l’ego en si no és dolent. “La valoració d’un mateix s’ha de tenir, és aquest punt de narcisisme el que ha ajudat els esportistes a arribar a dalt, però tot ha de tenir uns límits”. Són, per exemple, els que ha après a traçar Ernesto Valverde, el gran guanyador del clàssic. Les lloances de Luis Suárez quan va acabar el matx -“És un gran entrenador”, va dir- no feien més que reforçar “la mà esquerra i la flexibilitat” que està tenint el Txingurri en el dia a dia. Però l’erosió, encara que parteixi d’una manera de liderar “poc intrusiva, sense opressió tàctica i més subtil”, segueix sent visible. “L’erosió se li nota a la cara”, insisteix Lucas.

“No hi ha un lideratge estàndard”

¿L’estil de Valverde està cridat a tenir més èxit en una entitat d’aquest nivell? ¿Més que l’estil de Mourinho, el de Luis Enrique o el de Conte? “No crec que hi hagi un lideratge estàndard per a un gran club”, assegura Vicenç Raluy, psicòleg de l’esport i del rendiment, i especialitzat en coaching. “La subtilesa, en grups amb ressò, potser és la fórmula, però sempre que l’ego principal, el del vestidor, compri aquesta opció de perfil més baix”, matisa Lucas, que creu que l’opció de Lopetegui no ha acabat de rebre mai el vistiplau del grup. Raluy creu fins i tot que les primeres decisions -que jugués tant Ceballos, per exemple, o que es busqués més possessió- potser “van trepitjar algun ull de poll”.

Personalitats i decisions a banda, el que sí que creu Raluy és que hi ha una manera d’entrar a liderar un vestidor d’elit. En primer lloc, cal establir una via de comunicació amb els jugadors. “¿L’entrenador té ganes de conèixer la plantilla? ¿Vol escoltar els jugadors? És el pas previ a tot, siguis un líder més autoritari o més democràtic”. A partir d’aquest procés d’escolta, en què el jugador “se sent atès”, ve el següent pas clau: establir uns objectius comuns i uns valors d’equip que siguin assumibles pel grup. I només ho seran si els horitzons globals inclouen, d’alguna manera, les ambicions personals dels jugadors. “Han d’encaixar els objectius individuals en els globals, s’han d’alinear els discursos, però no és senzill quan hi ha egos molt forts”. Fins i tot determinades variables contractuals poden afectar en la dinàmica d’un vestidor, com per exemple que un jugador cobri per gol marcat i l’entrenador el situï més o menys a prop de porteria. El comunicat de destitució de Lopetegui anava cap aquí: “Hi ha una gran desproporció entre la qualitat de la plantilla del Madrid, que té 8 nominats a la pròxima Pilota d’Or, i els resultats obtinguts”. És una altra manera de condicionar una alineació i que mira més a l’estatus que al rendiment.

"El pas previ per poder manar és escoltar els jugadors i conèixer l'equip"

L’excel·lència en la direcció del grup s’acaba de trobar quan l’estil personal del tècnic agrada als jugadors, si els convenç com comunica, com tria els moments de dir les coses (davant de tothom o individualment), com gestiona la premsa o l’entorn. ¿Però quin estil personal ha de tenir un entrenador del Barça o del Madrid? “Com més autònom i més motivat és el grup, més pots deixar-lo fer. Si no, necessites més direcció”, insisteix Raluy. Hi coincideix Lucas, que creu que “com més madur sigui el vestidor, més pots obrir el ventall i ser flexible”. En canvi, “amb un grup immadur necessites marcar més uns principis”. En qualsevol cas, el líder “ha de ser camaleònic”.

Ensuperbiment

Ha d’adaptar-se, perquè els equips canvien. I la casa blanca ha viscut dues fugues molt sensibles. “Els equips són sistemes, els grups passen per etapes de maduresa diferents. I al Madrid hi ha hagut canvis importants que segurament també reclamen un ajustament del tipus de lideratge”, destaca Marcela Herrera, coordinadora i directora de Psicocoaching. La renúncia de Zidane, la marxa de Cristiano Ronaldo, un canvi de pes a la porteria, el moviment de rols al vestidor (amb Sergio Ramos assumint més galons) i el fet d’haver guanyat quatre Champions en cinc anys ha d’afectar d’alguna manera.

“L’ensuperbiment excessiu és tan problemàtic com la falta d’autoestima en el rendiment. L’autocomplaença genera una narració personal en el jugador que l’entrenador ha de situar en la perspectiva adequada. Un futbolista egocèntric no s’adona de com afecta al grup i l’hi han de fer veure”, insisteix Herrera, per a qui l’ego té dues cares: “Hi ha l’ego com a sabotejador, quan es crea una creença individual que no és real i que bloqueja en lloc de potenciar el grup, i l’ego positiu, que ajuda a tenir un concepte de si mateix i una autoestima sana, que t’ajuda a creure en el que fas i que reconeix el valor del altres”, descriu. El coach Pedro Palao, de The International School of Coaching (TISOC), aclareix que l’ego només és “un rètol dins de la concepció de la persona”, però diu que en els esports d’equip s’hi apleguen moltes formes negatives d’ego: el vanitós, l’envejós, l’enredador, el Wikipedia, el prestigiós i el link.

"El líder ha d'implementar diferents models en funció de les persones"

Encallat en aquest diagnòstic d’egos i de realitats, el Reial Madrid busca el millor candidat per iniciar el procés de fer veure a l’equip en quin punt està actualment. Solari és l’opció interina per guanyar temps i convèncer Robert Martínez, el nou nom que tapa les alternatives descartades de Conte o Mourinho. Sigui qui sigui, què hauria de tenir en compte el pròxim entrenador blanc? “No hi ha una única forma de lideratge, el líder ha d’implementar diferents models en funció de les persones amb qui treballa i dels seus nivells de maduresa”, apunta Palao. “En una situació de sacsejada emocional tan forta, el que cal és algú amb un discurs clar i precís, que ajudi a organitzar el descontrol”, afegeix Herrera. “Els jugadors del Madrid ara potser necessiten un punt d’incomoditat, algú que els faci sortir del clima de confort que tenen”, reflexiona Lucas. Raluy, però, recorda que “qui mana no sempre és qui lidera”, sobretot si abans d’agafar el comandament no actives “el mode ajuda en el jugador”, una idea que també defensa Palao. Té a veure amb la intenció d’escoltar d’abans i amb la relació de confiança que es pugui establir entre futbolista i tècnic.

“Encara que sembli que ho saben tot i que al seu nivell ja no se’ls pot ensenyar res, els jugadors també necessiten una petita correcció -diu Raluy-. Sentir que els poden fer millors. I que l’entrenador no ho fa per a ell sinó per a ells”. Al capdavall, es tracta d’entendre que “una persona egocèntrica demana atenció i que els jugadors volen que els escoltin”, amplia Herrera. “El secret és tenir mà i arribar a un pacte que s’ajusti a les expectatives de les dues parts”, conclou. Si la part entrenador té més voluntat de dir que d’escoltar, o la part jugador no vol que li diguin res que no vulgui escoltar, potser la cosa tornarà a esclatar.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF