Un derbi molt poc derbi

La gran discriminació que pateix l’Espanyol no és la tabarra que hem d’aguantar per l’omnipresència del Barcelona a la nostra quotidianitat. Que també. Tampoc no és l’espai minúscul al qual queda arraconada qualsevol notícia positiva relacionada amb el nostre club (tot i ser tan poc habituals com la mossegada d’un home a un gos). Que també. La gran discriminació és fruit de la mirada. Perquè la mirada defineix el marc. I és en aquest marc on comença la discussió, el debat, l’hipotètic dissens. Una rivalitat és l’expressió d’un conflicte (si parlem de futbol, d’un conflicte menor, d’acord). I, com ens ensenya Habermas, l’expressió dialèctica d’aquest conflicte necessita un espai comunicatiu comú i compartit. Però a Catalunya, si parlem de futbol –tot i que no només–, hi ha una economia política de la veritat (Foucault) que defineix el marc a partir d’una mirada parcial. Per tant, no hi ha espai per al dissens dels qui no compartim la mirada. Som uns estranys, uns excèntrics. Estem fora del marc.

És aquesta mirada la que presenta el derbi d’avui com el més emocionant dels últims anys: els dos equips s’hi juguen molt, ens diuen. Un, guanyar la Lliga. L’altre, consumar el descens. Doncs no, miri: no accepto el marc. Aquest és un derbi en què uns poden fer oficial un títol que ja tenen guanyat i uns altres s'hi juguen tres punts dramàtics i vitals. Només des d’una perspectiva culer es pot presentar aquest derbi com el de la lluita entre la glòria (el títol) i l’infern (el descens). Aquest és el marc que ens volen imposar i des del qual hem d’iniciar el debat (que si us volem enviar a Segona, que si l’Espanyol no és el nostre rival i el meu avi era perico, que si guanyant-los encara no podran celebrar la Lliga, que si passadís).

Molt sovint se’ns ha acusat que guanyant el Barcelona ja donàvem la temporada per bona. Com tots els tòpics, té una part de veritat. A mi i a tots els pericos ens encanta guanyar el Barcelona. És un enorme plaer. Perquè és poc habitual i perquè és una mínima revenja per tots els greuges que patim al nostre país. Però avui no ens fa cap il·lusió guanyar el Barcelona ni ens preocupa quan guanyarà la Lliga. Avui necessitem guanyar el partit per mantenir l’esperança. Volem guanyar per continuar a l'UCI. No hem de perdre ni una gota d’energia inútil en expressar la ràbia que ens fan per com ens tracten. Avui necessitem tota la ràbia per lluitar contra el destí. Avui la nostra lluita no és contra ningú. És per nosaltres i la nostra supervivència. Avui el motor és l’amor, no l’odi.