Futbol
Esports 19/05/2021

Markel Zubizarreta: "Soc pare i penso: vull que la meva filla aprengui d'aquestes jugadores"

7 min
Markel Zubizarreta, manager esportiu del Barça Femení

La Champions que el Barça va aixecar a Göteborg va ser la culminació de molts anys d'esforços. La feina feta sobre la gespa i a la banqueta ha sigut clau per poder aixecar la primera copa d'Europa en la història blaugrana. Els despatxos, però, també han sigut decisius per aconseguir aquesta fita. El mànager esportiu Markel Zubizarreta (Mondragón, País Basc, 1985) ha sigut l'arquitecte d'aquest equip. Poques hores després d'aterrar a Barcelona amb la copa de la Champions, el fill del mític porter blaugrana Andoni Zubizarreta atén l'ARA.

¿Recordes el que heu viscut a Göteborg com si hagués estat un somni?

— El context de la final va ser tan estrany... Primer que estem tancats a l'hotel durant tres dies, després arriba la final i veus que tot és molt distant: entrevistes, visites de familiars... Tot es fa per telèfon o via temàtica. Hi ha un punt de no poder celebrar-ho en conjunt que fa que no ens ho acabem de creure encara.

¿No poder-ho celebrar amb l'afició va fer agredolç el títol?

— Esclar. En el context en què estem ara mateix, tots ens emportem a casa les situacions pròpies de la pandèmia. Els que tenen fills no poden fer tantes coses amb ells; els que volen anar a sopar o dinar fora tampoc ho poden fer, has de veure els familiars el mínim temps possible. Al final, molta gent ha hagut de fer molts sacrificis durant aquesta temporada per poder aconseguir-la. El fet de no poder col·lectivitzar aquesta alegria.... no és el que ens hauria agradat. Però no deixem de ser campiones d'Europa i ja buscarem la manera de fer-ho. La medalla la tenim, que és el més important.

I aquesta és molt diferent de la de fa dos anys. Ara és d'or, a Budapest va ser de plata.

— És una mica de justícia poètica. Vam girar la truita! A Budapest estàvem en la primera mitja hora ja fora del partit. Dos anys després, al cap de mitja hora, ho teníem ja quasi fet. És una cosa molt xocant i que la situació canviés tant en dos anys diu molt de com de preparat estava l'equip per presentar-se a la final.

Com vas veure les jugadores les hores prèvies a la final?

— Durant el viatge, en els entrenaments o quan et creuaves amb elles, veies que l'equip estava madur. Ja no anàvem a jugar una final de la Champions, anàvem a guanyar-la. Els partits els decideixen en detalls, però la seguretat amb la qual vas és la feina feta. I aquesta l'hem fet durant tota la temporada. Arribàvem amb tota la seguretat i els al·licients de poder guanyar-la, i així va ser.

Tot i que el partit estava sentenciat des del minut trenta, com vas viure el moment en què xiula l'àrbitre?

— La sensació era que tot el que havíem fet durant molt de temps, de sobte, va tenir un sentit. Al final és feina de molta gent que ha treballat molt bé durant molt temps. Estem recollint els fruits de quan el club va apostar pel femení, de quan el Xavi Llorens va ser l'entrenador i va començar a posar ordre dins de la secció, de la professionalització i la seva millora dia a dia... Recordes totes les persones amb qui hem fet camí i la gent que ja hi era abans. Si no fos per tota aquesta gent, ara mateix no seríem campiones d'Europa.

Quan comença el projecte? Com es planteja?

— Quan jo arribo no tenia les funcions que tinc ara i el primer que faig és parlar amb Xavi Llorens, que havia sigut el meu entrenador les dues setmanes que vaig estar al Barça [riu]. Del que jo m'impregno és d'una idea clara: "No podem deixar de ser nosaltres mateixes". Això implica seguir l'estil del club pel que fa a entrenaments i joc i, al final, guanyar no era la finalitat sinó la conseqüència de la feina feta. Això era sagrat.

¿L'objectiu que us marqueu és ser campiones d'Europa?

— Volíem acabar sent una referència i lluitar per ser campiones. En el món de l'esport d'elit mai pots assegurar títols, però sí si fas la feina poder estar competint amb les millors. A partir d'aquí, cal tenir la sort de guanyar. Sembla que és la història perfecta. Fa sis anys que es va professionalitzar l'equip amb l'objectiu d'estar a finals i competir-les. Hem estat en dues i ens n'hem emportat una i de la manera que volíem. És important com ho hem fet.

Després de perdre a la final de Budapest, ¿t'arribes a plantejar que el projecte perilli?

— Tot el club era conscient que arribàvem a la final de Budapest massa aviat. Ningú pensava que érem dels dos millors equips d'Europa. Era una manera de mesurar-nos en aquell context. Al final, aquella temporada va ser en blanc i vam arribar a la final, però no vam guanyar cap títol, i així vam salvar la temporada. Va ser el moment en què tothom va preguntar-se: "Què és el que ens falta per arribar a ser campiones d'Europa?" Tant des del punt de vista esportiu com a nivell de club. Va ser un moment en què el club, en comptes de mirar cap a una altra banda, va fer un reset per sortir de la zona de confort. Es va començar a mirar el femení amb uns altres ulls i ara estem recollint del que es va sembrar en aquell moment.

Després de la final de Budapest, l'equip i staff van fer un canvi de xip clau.

— Exacte. Jo recordo el sopar de després de la final de Budapest. Era el de final de temporada i en aquells parlaments aquestes idees ja van sorgir. Tant en el del president, en el meu, en el del Lluís i en el de les capitanes. L'endemà, l'avió per tornar es va espatllar i vam tenir molt temps. Aquell aeroport va donar per molt [riu]. Jo ja em vaig reunir allà amb el Lluís [Cortés] i vam dissenyar les bases del que volíem fer de cara al futur.

La comunió entre tots va ser absoluta.

— Aquestes coses passen perquè tothom hi creu. Si les jugadores haguessin dit que volien canviar les coses, però l'entrenador no ho veiés o jo, com a director esportiu, hagués pensat que no tenien raó, no seríem aquí. Tothom hi va creure i vam redirigir el que estàvem fent. Era una cosa molt senzilla i a la vegada molt difícil: entrenar més i fer-ho millor. Tot es va reduir a això.

Hi ha dues persones clau en aquest procés. El primer és Xavi Llorens.

— Totalment. Just després de la final en parlava amb ell. No és que el que estem fent ara sigui fàcil, però el que va fer ell en el seu moment era molt complicat. L'estructura de tot això és la feina que va fer el Xavi agafant un equip que, fins i tot, el primer any va baixar a Segona Divisió. D'allà va passar a consolidar-lo com un dels equips més punters a nivell espanyol. L'últim any del Xavi vam arribar a unes semifinals de Champions. Això ja et diu molt del recorregut que comporta tot això.

Lluís Cortés amb la Champions

El 2019 vas ser tu qui va apostar per Lluís Cortés.

— Amb el Lluís vam capgirar tot el que estàvem fent. En la primera conversa que vaig tenir amb ell vam parlar que calia trobar la millor versió de cada jugadora. Ell ho ha aconseguit i ho ha portat a un nivell altíssim. Ara som un equip de futbol que juga molt bé, sense diferenciar entre masculí o femení. Tenim un estil molt vinculat al que implica estar en aquest club i el Lluís és la persona clau que transmet tot això.

¿El Barça és l'equip on és més reconeixible l'ADN Barça?

— L'entrenador és qui ha de convèncer les jugadores del que fem. El que sempre hem buscat és ser nosaltres mateixes, és la clau de tot. A partir d'aquí, crèiem que els resultats arribarien i ho feien. Això passa en el primer equip, però també amb l'aleví. És una filosofia que tenim molt clara: centrem-nos en ser nosaltres mateixes i oblidem-nos del resultat.

¿Aquest és un dels reclams més grans a l'hora de fitxar estrelles europees com Graham o Lieke?

— Per exemple, l'estiu del 2017, quan fitxem Martens, hi havia una part important que era l'estil de joc. Aquest estil podia atraure perquè havien arribat a unes semifinals de Champions, però jo crec que en aquell moment també pesava més el fet que érem el Barça i el que això implicava. Avui dia ja som un equip en què el que atrau les jugadores és el Barça femení, no ser el FC Barcelona. Per nosaltres mateixes ja som un reclam per a moltes jugadores que volen venir. El futbol masculí està més desenvolupat en molts termes, però sí que crec que el nostre estil de joc –en el context del futbol femení– és molt diferencial de tot el que es pot veure amb la resta dels grans equips europeus.

¿Aquesta Champions ha sigut el final o l'inici del camí?

— Jo crec que és un punt més. Era l'objectiu al seu moment i ara en tenim de nous. El més difícil no és arribar-hi, sinó mantenir aquest nivell en les següents temporades. Cada cop més clubs hi estan apostant i ara hi ha 7-8 possibles campions d'Europa. Ens hem de mantenir. És una nova perspectiva, però seguim treballant en la mateixa direcció.

Després d'aixecar la Champions, Vicky Losada –com moltes altres jugadores– va voler recalcar la importància per al futbol femení espanyol que suposa aquest trofeu. ¿Creus que ajudarà, a més, a crear nous referents per a les pròximes generacions?

— El fet de tenir referents en el context del futbol femení és molt important. La sort que tenim és que són referents en tots els sentits. Tu les veus a elles a les entrevistes o al dia a dia i, ostres, jo soc pare i tinc una filla i dic: "Vull que la meva filla aprengui d'aquestes noies". Ho tenen tot. El seu camí dins del món del futbol ha sigut molt complicat. Som un referent en el context de l'esport femení, però jo crec que comencem a ser un referent de l'esport en general. Aquest equip ha fet història. Som un projecte referència a nivell europeu i mundial. Jo, quan vaig arribar a l'equip, no estava fent un projecte de futbol femení, estava fent un projecte de futbol, i prou.

L'exemple clar és Melanie Serrano. Va passar de jugar a Segona Divisió a aixecar la Champions.

— Està clar que a la Mel no li has d'explicar res. Jo no tinc cap dubte que d'aquí uns anys estaran dins de l'estructura del club amb els rols que cadascuna pugui desenvolupar. Elles ho han viscut, han canviat moltes coses i ho segueixen fent. El futur del Barça femení passa perquè elles passin a ser persones molt importants dins del club en uns anys.

stats