Carta d'amor a Sergi Darder

Estimat Sergi (i quan escric estimat creu-me si et dic que no és només una fórmula protocol·lària), 

Primer de tot, gràcies. Després de 45 anys has aconseguit que torni a tenir un ídol. El primer –i em pensava que seria l’únic– va ser el Dani Solsona, que va marxar al València amargant-me un dels estius de la meva infància. Alguns van estar a punt de ser-ho (Marañón, Canito, Lauridsen, Tamudo, Sergio García, Gerard Moreno). Però per un motiu o un altre, per cap d’ells vaig sentir el que havia sentit pel noi de Cornellà. És per això que, fins fa poc, pensava que d’ídol de veritat a la vida només se’n pot tenir un. I que aquest sentiment ha d’estar necessàriament vinculat a l’etapa infantil. 

Aquests dies ha sortit la notícia que el Barça et volia fitxar. Ha sortit d’entorns mediàtics molt culers. La notícia té base tot i que ahir llegia el Roger Requena en aquest mateix diari que tu, això, mai no ens ho faries. Però per no penedir-me'n després, no vull esperar i necessito demanar-t’ho de manera clara: Sergi, no marxis al Barça. No es tracta, com deien alguns culers, que si ho fas els pericos “et mataran”. Es tracta d’amor i de tristesa. La teva marxa al Barça seria el cop definitiu. Seria un segon descens. Tot just quan comencem a recuperar-nos (que no a superar) del disgust –jo encara no he pogut veure un partit de futbol des del 28 de maig– això teu seria l’estocada. Pensa en els nostres nens pericos que han de suportar el bullying més acceptat arribant a l’escola amb la blanc-i-blava amb el teu nom a l’esquena i trobant-se aquells nens que els maltracten amb samarretes blaugranes amb el teu nom. Un malson.

No ens ho facis, Sergi. Entenc que estiguis fart d’aquest club (jo també ho estic). T’has guanyat el dret a fitxar per un altre equip sense retrets. Però que no sigui el Barça. Pensa que et volen perquè ets un immens jugador, sí. Però també per fer-nos mal. No hi contribueixis.

Et demano que no marxis al Barça, però no et puc demanar que et quedis. El que sí que faig és dir-te que el meu somni és que, tots junts, tornem l’Espanyol al seu lloc. Pensa que si et quedes i pugem et convertiràs en el mite perico més important de la història. En el jugador que va materialitzar la força d’un sentiment. Entenc que per quedar-te algú t’hauria de convèncer més enllà d’aquestes paraules d’amor. Amb un projecte sòlid. I això, Sergi, és un desert. Aquí ningú pensa ni decideix res. Però aquesta ja és una altra història. De moment, no vagis al Barça i espera uns dies a veure si algú del club t’explica –i ens explica– quin és el pla.