HANDBOL

Colònia per desgranar el projecte del Barça d'handbol

Avui es compleixen cinc anys de l'última Lliga de Campions de la secció blaugrana

La Lliga de Campions d'handbol haurà d'esperar fins al desembre per coronar el nou campió vigent. La pandèmia per coronavirus ha fet que es posposi la mística del desplaçament a la final four, que es disputa religiosament a Colònia. Havia de ser el cap de setmana del Barça de Xavi Pascual per rematar un rendiment mil·limètric i posar el comptador a zero. Aquest diumenge es compleixen cinc anys de l'última conquesta del títol continental i de la culminació del projecte més ambiciós de la història de la secció.

Els timings recorden la necessitat de disputar el partit per l'or del torneig per justificar la superioritat domèstica i l'aposta que es fa des de les oficines del Camp Nou. La secretaria tècnica ha complert un cicle des del títol del 2015 amb una renovació estudiada que fiança el projecte en l'actual marc d'inestabilitat. "Per guanyar la final four has de tenir el millor jugador del cap de setmana, l'MVP, i el millor porter. És així de senzill", expliquen des del centre d'operacions del club. Aquest és el mantra. Colònia és l'element que explica el seu impacte i el creixement del grup.

La culminació del gran projecte

El de la temporada 2014-2015 és segurament el millor bloc que ha passat pel Palau Blaugrana. El ple de títols, la distribució de responsabilitats (que en molts casos fluctuaven), el nivell i la competitivitat van anar més enllà que el concepte d'èxit matemàtic. Era una rotació amb Siarhei Rutenka, Danijel Saric, Raúl Entrerríos, Kiril Lazarov, Sigurdsson, Víctor Tomás, Gonzalo Pérez de Vargas, Dani Sarmiento o Cédric Sorhaindo. Va ser una autoversió 2.0 per aparcar les errades anteriors.

L'eliminació a la tanda de penals de les semifinals contra el Flensburg al 2014 va ser un cop anímic que va arrossegar el vestidor durant un any. "Estic destrossat. No havia viscut mai una tanda de penals. Em sap molt de greu per l'equip, per la gent que ha vingut fins a Colònia. Volíem fer la temporada perfecta. Crec que no ens ho mereixíem. Estic molt tocat", va explicar Víctor Tomás després de la derrota. 366 dies després el Barça es coronava al Lanxess Arena amb dues victòries solvents (33-28 a semifinals contra el Kielce i 28-23 a la final contra Veszprém, 14-10 a la mitja part) i amb Nikola Karabatic nomenat millor jugador. La premissa de double best es complia. Seria el mirall de la següent generació.

Jícha per allargar l'èxit

La marxa de Rutenka i especialment la de Karabatic al París Saint-Germain van escurçar el cicle guanyador massa d'hora. L'aposta va ser mantenir l'estructura, a contracorrent. Es va intentar fer el canvi home per home amb l'arribada de Filip Jícha, un dels grans jugadors de les últimes dècades. No va funcionar. El del txec ha sigut el gran punt negre en la llista de serveis de la gestió dels últims 10 anys. El seu estat físic amb els problemes que arrossegava als genolls van condicionar el projecte, que va sumar un segon fitxatge poc encertat com el de Marko Kopljar.

Filip Jícha: “No vaig fitxar pel Barça per diners. S’han dit moltes mentides”

La seva arribada al lateral dret va enviar Eduardo Gurbindo a la cantonada, obligat a reconvertir-se en extrem per fer tàndem amb Tomás. Wael Jallouz va començar a fer un pas endavant, però faltava la solvència numèrica de l'etapa anterior. Menys pólvora. L'eliminació a quarts de final d'Europa contra un Kiel més dur que brillant va confirmar el punt mort de l'handbol barceloní. Va ser el punt d'inflexió que ha rellançat la seva condició de favorit.

Canvi de cicle: la revolució dels joves

L'estiu del 2016 va servir per construir les bases de l'actual Barça amb una remodelació juvenil, trencant amb la tendència de lluitar pels grans noms del mercat i centrant-se en oferir formació i cartell a les figures del futur. "Era necessari el canvi de cicle. No crec que sigui dramàtic, però sí que calia fer una remodelació. La base del vestidor és la de ja fa temporades. Els retocs s’han de fer quan tot funciona al màxim nivell i amb temps, perquè si no la situació és un pèl traumàtica", explicava llavors el mànager esportiu, David Barrufet.

Els retocs van ser profunds: sortien Lazarov i Jesper Noddesbo, van arribar Dika Mem, Thimothey N'Guessan, Lasse Andersson a banda de la tornada de Valero Rivera, van decidir que Jallouz tindria galons de titular i que Filip Jícha tendiria a ser un líder defensiu amb poc impacte en atac. L'equip va guanyar frescor física a la contra i amb primeres línies que s'intercanviaven les posicions en joc posicional. Caure per un gol contra el Vardar a les semifinals de Champions va ser una derrota per confirmar el criteri.

Pálmarsson: "Odio no ser capaç de mostrar el meu nivell, és frustrant"

Calia superar una fase més. Les circumstàncies van accelerar el fitxatge d'Aron Pálmarsson, previst per al 2018 i el comiat de Jicha, prescindible. Tornava la figura d'un element diferencial i la cantarella de l'MVP per guanyar la Champions. L'islandès va necessitar una adaptació lenta a un estil d'aglutinar menys pilota i que s'estava acostumant a minimitzar els especialistes defensius. Que no tingués experiència a camp propi va ser un obstacle, com l'impacte de Jure Dolenec, lluny de la personalitat que havia mostrat a Montpeller.

Eren peces per a rols definits, però encara poc integrades. L'equip va trobar a faltar la marxa extra que demana el nivell continental per plantejar-se ser més ambiciós a curt termini. El Montpeller va demostrar en la ronda de vuitens de final de Champions que Colònia quedava encara relativament lluny. Aquesta relliscada sí que va ser notable. L'equip s'havia classificat com a segon en la fase de grups i es va creuar amb els francesos, que partien de les categories C-D (la Segona Divisió de la competició) i que mesos després acabarien proclamant-se campions.

Madurar amb una nova idea

L'entitat va voler evolucionar des del prisma tàctic. La planificació era bona, s'havia aconseguit un nou crac, relleu als extrems amb Aleix Gómez i Aitor Ariño com a primera espasa, Dika Mem segurament el millor esquerrà jove del món i la part dretana de la primera línia aportant. Xavi Pascual i David Barrufet van fer un estudi tecnicofísic de la dinàmica de la disciplina. La fotografia descrivia un joc cada vegada més físic, amb més pes de les defenses i la velocitat amb metres per córrer.

Raúl Entrerríos: "El més important és que el Barça no perdi la seva filosofia"

Els responsables esportius de la secció van entendre que era imprescindible adaptar-s'hi. Va voler un 6:0 agressiu per anticipar-se, amb Casper Mortensen d'1 i una nova parella de tercers defensius, Thiagus Petrus - Ludovic Fàbregas, i el francès com a pivot modern per poder jugar coast to coast sense haver de passar per la banqueta. Pálmarsson ja no era un jugador únicament d'atac i el grup havia guanyat experiència.

La temporada 2018-2019 va ser immaculada, però es va ensorrar en un marge de 20 minuts de descontrol a les semifinals d'Europa. Els de Xavi Pascual passaven del 16-9 del descans a perdre 27-29 contra el Vardar i sumaven una desfeta a l'alçada de la tanda de penals del 2014. Les lesions de Mortensen i de N'Guessan quatre dies abans de trepitjar Colònia van justificar una petita part del resultat. Petita. Pálmarsson no va ser decisiu i Gonzalo Pérez de Vargas va patir per compensar una defensa massa oberta en el tram final. El format de final a quatre és així d'exigent. Has de ser molt bo per no patir ensurts, i per això va arribar Luka Cindric al Palau Blaugrana fa 10 mesos. De nou, l'MVP i la porteria.

"Per 15 minuts dolents en tota una temporada no la canviaríem. Crèiem que ens faltava un jugador que anés a l'un contra un. Per desgràcia la final four ens va donar la raó", va comentar Barrufet el dia de la presentació del central. Era un element per assegurar encara més els factors diferencials. El croat s'ha convertit en un primera espasa que allibera Pálmarsson de la seva particular pressió. Una dupla que ha fet que l'equip, a part del moment de la porteria i la defensa, sigui el millor en estadística avançada del panorama internacional. Aquest havia de ser l'any de trencar la sequera de cinc temporades sense fer-se amb la corona continental. Apuntava a ser la culminació lògica, com una equació, de l'evolució del Barça d'handbol.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF