Publicitat
Publicitat

Quini, sempre, amb un somriure als llavis

La sala estaria pràcticament a les fosques si no fos per uns petits focus, potents, situats sobre les càmeres de televisió. Alguns espectadors s'hi acosten. Saben que hi ha algú conegut. Com poden, es fan pas entre la munió de gent esperant veure Quini. Però no és ell, sinó jugadors del Barça que no s'han volgut perdre l'estrena del documental El Brujo frente al espejo .

El protagonista és fora, allunyat de la premsa. Té feina a saludar amics i coneguts, amb abraçades fortes, llargues i sinceres. Es fa fotografies i firma autògrafs amb tothom qui li demana. "Moltes gràcies", repeteix una vegada i una altra. Finalment, un dels encarregats aconsegueix fer entrar Quini a la sala. Es tanquen els llums i comença el documental.

És la vida d'Enrique de Castro Quini , l'home que va tocar la glòria en el món del futbol, convertint-se en un dels millors golejadors de la seva generació. Però, a la vegada, la persona que va patir un segrest, que va perdre un germà, que va vèncer un càncer.

Una càmera l'acompanya a l'escola on anava de petit, per recordar la seva infància, els millors gols i les millors anècdotes. Tanmateix, només són pinzellades d'humor per endolcir un relat cru i narrat en primera persona.

La mateixa càmera que aportava nostàlgia, ara l'acompanya a l'hospital on li van diagnosticar la malaltia. Torna a visitar el zulo on va estar tancat durant 25 dies inacabables. I, per primer cop, va a la platja on va morir el seu germà Jesús quan intentava rescatar dos nens que s'estaven ofegant.

El personatge que s'ha tornat a guanyar el cor dels que l'envolten, i que l'ovacionen amb sinceritat. Quini encara no marxa. Té tot el temps del món per saludar tothom qui s'hi acosta, que li dóna la mà, que s'hi fa una fotografia. "No hi ha millor trofeu que les amistats que tinc aquí", explica. I sempre amb un somriure als llavis.

Històries de superació esportiva