Jordi Guerrero: “El debut del Girona a Primera va ser l’inici d’una cosa molt gran”

GironaA Jordi Guerrero (Arbúcies, 1968) li brillen els ulls quan recorda el dia de l’estrena del Girona a Primera, el 19 d’agost del 2017 contra l’Atlètic (2-2). Va complir 200 partits a la banqueta gironina, compartint etapa amb Javi López i Pablo Machín, amb qui avui se’l veu assegut a la banda del Sánchez Pizjuán instal·lat en el lideratge.

Quin dia més bonic el del debut, oi?

El resultat semblava ser la cosa menys important perquè tenia un mèrit immens poder viure una nit que ens vam merèixer sentir d’aquella manera tan especial. Tothom em felicitava quan el partit no s’havia ni jugat, i ja se sap que les primeres vegades no es poden oblidar mai.

La imatge va ser meravellosa.

Vaig anar a espiar l’Atlètic en un amistós a Leganés. Quan vaig entregar l’informe tenia clar que guanyaríem, sabia que els podíem fer mal i així vaig dir-ho als companys del cos tècnic. Em deien que era l’únic sonat capaç de dir una cosa semblant, però no anava tan equivocat perquè ens va anar d’un pèl.

Com li bategava el cor?

El debut del Girona a Primera va ser màgic i l’inici d’una cosa molt gran. Des del primer moment sents que serà un dels dies assenyalats de la teva vida. Miressis on miressis, veies cares de felicitat: la gent del club, dins el vestidor, els aficionats, la família, els amics...

Es podia aïllar de tanta emotivitat?

Un cop comença el partit vas per feina. Tenim una responsabilitat i ho sabem separar. Sí que t’atures un moment i dius: “Hòstia, hem arribat molt lluny”. Però ja sabíem que, si érem allà, era per haver fet les coses bé. Així que si manteníem el nivell, podíem competir sense gens de por. Aquell dia no en podia ser una excepció.

I no ho va ser, no.

La suma de les nostres ganes, la inèrcia de l’ascens i que l’Atlètic no sabia ben bé on anava van fer possible agafar-los per sorpresa. Qualsevol altre equip hauria sortit derrotat. Però l’Atlètic té un equipàs i va saber aprofitar dos errors puntuals per empatar-nos un partit que teníem lligat. Tot i això, no hi ha cap retret perquè vam mostrar un nivell excel·lent. Com tot l’any, per ser exactes.

Recorda la bogeria quan Stuani va situar el 2-0 en només tres minuts?

Tinc gravada a l’ànima tota la cridòria, l’alegria, les abraçades... L’afició de Montilivi va brillar com poques vegades, però fixa’t com soc que encara pensava que havíem marcat massa aviat. Contra els equips grans, o marquen el tercer o es desperten ferits. I el vam tenir, però no el vam marcar i es van aixecar.

Diu molt que marxessin “emprenyats” per no haver guanyat.

A la llarga el punt ja el valores, però en el moment tothom vol guanyar. Sentíem que, per ben poc, no l’havíem fet encara més grossa. Això t’ho dona el fet de ser humil i saber què costen les coses, però si ens hi fixem tothom ha hagut de picar molta pedra per ser on és; també els rivals. A Primera ningú et regala ser-hi. Pots tenir el camí més o menys fàcil, però has d’haver fet mèrits o no hi arribes. La diferència està en la continuïtat i la constància.

Té la sensació que ha passat més temps del que marca el calendari?

Massa, ens fem grans [riu]. Fa vuit anys era a Tercera Catalana, així que no puc descriure el valor que té ser avui a l’elit... Amb el temps he comprovat que els dies passen molt a poc a poc, les setmanes de pressa i els anys volant.

Hi pensa molt en el Girona?

Pateixo com si encara en formés part, només vull que perdin els dos partits contra el Sevilla. En segueixo el dia a dia perquè desitjo que tot li vagi tan bé com sigui possible. A vegades tinc la temptació de trucar-hi per donar un cop de mà, però tots són molt bons i no cal. És impossible no estimar el Girona, sempre serà casa meva.

Sent nostàlgia?

Sobretot trobo a faltar els de casa, el dia a dia; i el caliu d’abans i després dels partits. No és el mateix viure experiències amb ells que sense ells. Sí que tinc visites a Sevilla perquè la meva dona hi ve sempre; els nens quan poden; i, de tant en tant, s’hi acosta algun amic.

Li agrada el Girona d’Eusebio?

La gent pot estar tranquil·la: l’equip guanyarà o perdrà però garanteix lluita. S’ha de celebrar cada partit com si fos una festa, tocant de peus a terra i sabent qui ets. M’empipa escoltar algun xiulet perquè no és just, no s’hauria d’oblidar que cap jugador fa les coses malament perquè vol.

A Sevilla el món és diferent?

No negaré que els dos primers mesos em van costar perquè entre l’exigència de la competició, trobar pis i situar-me, sentia moltes coses. És un club molt gran i el tracte és esplèndid. Ens deixen treballar a la nostra manera i estem rodejats de molt bona gent. Tots anem a l’una, no hi ha secrets entre nosaltres.

Somia amb títols?

Quan vam jugar la Supercopa contra el Barça pensava que aquella seria l’única oportunitat... Veient la igualtat que hi ha a la Lliga, qui sap què pot passar.