EL GERMÀ PETIT

Amb John Deere, fins on calgui

Ramon Besa, el gran cronista del Barça contemporani, és fill de Perafita, vila del Lluçanès on -com a Santa Pau- les pedres parlen i on resideixen quatre-centes persones, entre les quals els dinàmics forners i formatgers que planten parada en fires d’artesania d’arreu del país. Almenar podria existir simplement com un nucli de tants similars a les planes del Segrià, inscrit als llibres d’història com a escenari de setges i batalles, però el periodisme esportiu el té present com a població natal del periodista Enric Bañeres, mort ara fa unes setmanes i font d’un mestratge digníssim que va transcendir la controvèrsia que suscitava.

El diccionari d’esportistes del Barça esmenta centenars de fills de pobles i viles mitjanes. El mateix Besa explica sovint com l’inquietava el parsimoniós Siso Martí Filosia, nascut a Palafrugell, vora el camp on Alfredo Di Stéfano va vestir fugaçment de blaugrana. Poques localitats de tres mil ànimes poden enorgullir-se d’haver aportat dos futbolistes al primer equip culer i en generacions diferents, com és el cas de Josep Maria Fusté i Bojan Krkic, fills de Linyola. El remarcable grup de joves que Luis Enrique va dirigir al B comptava amb diversos elements nascuts lluny de la capitalitat: Ivan Balliu a Caldes de Malavella, Marc Bartra a Sant Jaume dels Domenys, Marc Muniesa a Lloret de Mar, Carles Planas a Sant Celoni, Oriol Romeu a Ulldecona, Sergi Gómez -com Cesc Fàbregas- a Arenys de Mar. Al musicat onze dels anys cinquanta, al costat de Kubala hi van conviure un banyolí, el central Joaquim Brugué; un vidrerenc, l’interior Martí Vergés, homenatjat pel club en retirar-se, o Jordi Vila, davanter nascut a Santpedor, bandejat per les limitacions mètriques de Serrat. Aquesta relació la podria encapçalar l’exemplar Andrés Iniesta, de Fuentealbilla, a la Manchuela, país de vi amb el qual Iniesta manté el vincle, també, mercès al raïm.

Per tot plegat, sobta que un antic director de comunicació del Barça, el cognom del qual coincideix amb el nom d’un nucli de l’Alta Garrotxa, emetés fa uns dies una piulada en què denunciava el mal que provocaven a Barcelona “ los líderes del Procés, casi todos nacidos en comarcas ”. La boutade mereix la sorda i mordaç ironia pagesa per encaixar-la, sabent com de sovint, des d’elevats àmbits urbans, es recorre, per il·lustrar determinades idees, a homes de viles mitjanes de l’Empordà petit com el ganxó Gaziel o el palafrugellenc Pla. Dit altrament: Companys era del Tarròs, però Cambó, de Verges. Però sorprèn que piuli en aquests termes algú que treballava en un club que va festejar anys gloriosos gràcies a fills de Santpedor, de Bellcaire d’Empordà, de Llagostera, i que presumeix de les penyes repartides per tot el territori igual com l’escola catalana pot presumir de defensar un ascensor social per a tothom, vingui d’on vingui, contra qui pretengui col·locar sostres de vidre.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF