Rafa Nadal celebrant el punt definitiu del combinat espanyol a la final de la Copa Davis organitzada per Piqué

TENIS

La Davis de Piqué ha sigut la Davis de Nadal

Ningú pot qualificar d'èxit o fracàs el primer any de la denominada Davis de Piqué

Rafa Nadal celebrant el punt definitiu del combinat espanyol a la final de la Copa Davis organitzada per Piqué / GABRIEL BOUYS/ AFP

No cal ser destructiu, cal ser reflexiu, però crític. Ningú pot qualificar d'èxit o fracàs el primer any de la denominada Davis de Piqué. Els esdeveniments i les empreses són direccions, no punts estàtics en el camí. La primera Laver Cup va ser molt discreta, la tercera ha sigut tot un èxit. Analitzar per aprendre, reflexionar per prendre decisions en el futur. L'equip de Kosmos arribarà on vulgui, mentre sigui autocrític internament amb ell mateix. Tot està per construir i s'ha salvat el més difícil: el primer any. Hi ha un punt d'injustícia en el món de l'esport professional. Sembla que qualsevol exercici empresarial hagi de ser auditat per tothom, mitjans i espectadors, en temps real sense tenir totes les dades.

Aquest article periodístic no pretén donar lliçons, ni ensenyar a ningú quin és el camí, ells mateixos l'han de buscar. No és el mateix ser dins que fora. La teoria no s'aguanta gairebé mai en la pràctica empresarial. Tothom pot discutir si la idea era més o menys bona. Ho faran sobretot aquells que volen aferrar-se al format clàssic de la Davis. D'immobilistes el món n'està ple, que les coses canviïn no agrada mai als integristes. Qualsevol trencament sobtat és arriscat i aquest ho era, però la competició en l'anterior format era un malalt terminal. Que l'actual aconsegueixi la rellevància que li pertoca a la història del torneig dependrà de la constància i la voluntat de millora de l'equip de professionals que hi ha darrere, entre altres coses. En conec molts i no els ha faltat il·lusió i treball.

L'exemple de l'Eurolliga

Però la Davis no és Gerard Piqué, ni Kosmos ha de mimetitzar-se en el seu líder. Com més subtil i invisible sigui el seu lideratge, més sòlid serà el seu projecte. Ni abans era un geni, empresarialment parlant, ni ara cal crucificar-lo després del primer any. De la hiperactivitat del blaugrana en les dues últimes setmanes no en parlaré més, ja se l'ha sentenciat públicament amb força raó. Dit això, massa visibilitat del líder crec que no és bona. L'equip de professionals que han de tirar endavant aquest repte ha d'intentar emmirallar-se en l'Eurolliga, local i global com poques companyies internacionals amb seu a Catalunya. Com més professional i més plural, millor per a l'organització; com més talent menys improvisació. Javier Alonso, un directiu que no ha de demostrar res, ha de construir un Dream Team. Les trampes al solitari han de quedar a casa, saber en què les has fet per no autoenganyar-te en el futur.

La Caja Mágica no era el millor escenari, ni ho serà, i Madrid segurament tampoc, però hi havia raons politicoestratègiques que van portar-la a la capital d'Espanya abans, fins i tot, que es decidís el nou format. Les instal·lacions no són les més idònies per a un esdeveniment a l'hivern mesetari de la Península, però Madrid va creure i invertir en el projecte, això cal reconèixer-ho. El calendari tenístic ha enclaustrat les Davis Finals en una setmana i l'han deixat enganxada al que es coneixia com el Masters, ara ATP Finals.

Pocs dies per a massa equips i una ronda prèvia en grups, però això ja se sabia i no és excusa. La graella de la competició esportiva s'ha demostrat errònia i caldrà rectificar, acceptant que era un error. És inviable que una jornada finalitzi passades les quatre de la matinada: aquí no hi ha matisos, només línies vermelles. Fins i tot un dels principals valedors del nou format, Nadal, va alçar la veu per criticar l'horari. Caldrà seguir fent política amb l'ATP i els jugadors per trobar el consens. L'associació de tenistes és un mal enemic, però pot ser un gran aliat. Caldrà seguir de ben a prop la primera edició de l'ATP Cup al gener a Austràlia i veure si han de fumar la pipa de la pau entre les dues entitats.

L'acte inaugural, un mal aliat

El primer dia del torneig no va començar gaire bé. L'acte inaugural passarà a la posteritat com un dels pitjors moments d'aquesta primera edició en l'àmbit organitzatiu. Posar l'acte inaugural a les 14.30 d'un dia feiner és gairebé garantia de tenir les grades buides, sobretot quan ningú l'espera ni hi ha un gran partit a continuació. Un acte esportiu sense públic és com un riu sense aigua, tot i que la realització televisiva pot arribar a trampejar-ho. Ni la música, ni l'espectacle, ni la cerimònia van estar al nivell d'una obertura d'un esdeveniment esportiu internacional. La desfilada final de les seleccions va resultar sorprenentment curta i trista, sense donar cap protagonisme als jugadors.

El gran escull és canviar les dinàmiques dels espectadors de tenis, perquè viatgin a la Davis com ho fan als Grand Slams

El gran escull és canviar les dinàmiques dels espectadors de tenis, perquè viatgin a la Davis com ho fan als Grand Slams, i això és un autèntic repte. Als Mundials de futbol la gent hi viatja, però això no és igual en tots els altres esports. Canviar els costums dels consumidors mai ha sigut senzill en màrqueting i no es pot dependre del públic local per garantir l'èxit de taquillatge d'un esdeveniment planetari. En aquesta primera edició el fet que l'equip espanyol hagi arribat a la final ha permès tenir les grades plenes de la pista central gairebé cada dia. Què hauria passat en el cas d'una eliminació primerenca de la roja? Val més no pensar-ho. Les altres pistes han sigut una altra cosa tota la setmana, val més no parlar-ne, ni valorar-ho. En el món de l'esport professional hi ha tres fons principals d'ingressos: taquillatge, patrocini i drets audiovisuals. El primer, com he comentat anteriorment, ha sobreviscut gràcies a l'èxit esportiu de la selecció local.

El patrocini es treballa a llarg termini i només es tenia un any i escaig per convèncer d'una propietat esportiva que era un intangible. Gairebé un impossible. Haver trobat en el comodí de Rakuten el soci principal és un error. Això només parla de la bona connexió de Piqué amb Mikitami, autoconvertit en el Rei Mides de l'esport català. En el futur cal construir una graella d'empreses globals que inverteixin de veritat creient-s'ho. Que l'equip espanyol hagi guanyat el primer torneig, en canvi, crec que no suma, ni serà ben vist arreu del món. Torna a donar una dimensió més local que global del campionat.

Caldrà seguir reaccions a escala internacional sobre aquest aspecte. Shakira va apujar el nivell dels espectacles extraesportius en la cerimònia de cloenda: tot queda a casa. L'èxit definitiu de la Davis de Piqué el mesurarà el mercat, ningú més, en el mitjà termini. En el balanç final de la primera edició cal agrair-li bona part de l'èxit a un Rafa Nadal majestuós en la seva dimensió tenística, per després reconèixer que hi ha hagut tants yins com yangs en la resta d'aspectes. La nota se l'han de posar a casa seva els organitzadors, que són els que s'hi juguen els calés. 

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF