Espanyol

Borja Iglesias: “Els futbolistes som gent normal, però estem encasellats“

Entrevista al jugador de l’Espanyol

El somriure que té Borja Iglesias demostra que està content amb l’estrena a Primera amb un Espanyol en què se sent com a casa. L’elit era un somni per al gallec, a qui la fama no li puja al cap. El davanter segueix sent una persona pròxima que procura trencar alguns estereotips sobre la seva professió.

Com prova l’adaptació a la màxima categoria, a l’Espanyol i a Barcelona?

Molt content, hi estic molt a gust. Els primers dies es nota un ritme més alt, però m’he adaptat bé. Hi ajuda el gran grup que hi ha, molt familiar. És una ciutat amb moltes possibilitats i un bon clima.

Ara és un davanter corpulent i tècnic, però què queda d’aquell nen que va començar a jugar a futbol sala?

Doncs bastant. Sempre he estat molt competitiu i m’ha agradat molt guanyar. Des de petit m’ha apassionat molt la pilota, aprendre i provar amb les dues cames per intentar progressar. Ara la primera impressió de davanter corpulent pot ser que enganyi; això és bo.

Portava molts anys fent gols al Celta B i el Saragossa. El va sorprendre tardar tant a fer el salt a Primera?

És un procés. Cadascú ho viu de la seva manera i passa etapes de manera diferent. Està clar que m’hauria agradat estar-hi abans, però estic molt content de totes les etapes que he complert i de tot el que hi he après, com a jugador i com a persona. Tot m’ha enriquit.

Algun cop ha comentat que seguia davanters com Drogba, Ibrahimovic, Torres o Villa. En què es fixava d’ells?

Sí, sempre m’he fixat en davanters corpulents, que han servit de referència als seus equips però que no perdien la mobilitat o les ganes d’anar a l’espai. Un dels aspectes del joc en què més puc millorar és en el remat de cap. Ho estic treballant molt, però em falta un gol que em faci sentir preparat i amb bones sensacions.

Amb Rubi s’ha trobat amb un context en què li és fàcil rebre pilotes.

L’aposta del míster és ser protagonistes, ofensius, i això a la gent de dalt ens beneficia molt. Cal veure-ho amb alegria i gaudir de tot el que se’n pot treure.

Se sent més còmode rebent d’esquenes i jugant en estàtic o corrent a l’espai amb transicions més verticals?

Doncs és difícil, perquè m’agraden les dues opcions. L’ideal és combinar-ho, poder escollir en cada moment l’opció més adient. El més complicat és prendre la decisió correcta en el moment oportú: saber si t’has de quedar per donar aire a l’equip o oferir una solució en llarg. L’equip ho treballa i ens entenem.

Des de l’estiu està mostrant una gran sincronització en les desmarcades.

És una cosa que sempre m’ha agradat i que he treballat molt. Com més temps passa i més partits jugo amb alguns jugadors, més sincronitzes aquesta idea. Però crec que totes les tasques que proposa i treballa el míster ajuden a sincronitzar-nos. És una cosa que surt força natural, de veure’ns cada dia, de veure com els migcampistes executen les passades. Et vas adaptant als temps i a poc a poc es van fent automàtics. És bonic quan ens entenem perquè saps que pots gaudir.

L’afavoreix el fet de jugar amb un trivot en què qualsevol dels tres migcampistes li pot servir una passada a l’espai?

Tots els migcampistes de la plantilla tenen capacitat per fer-ho. Alguns tenen un talent més especial per donar l’última passada, i això per a la gent que juguem a dalt és una meravella. Per a mi, el més important a l’hora d’iniciar una desmarcada és detectar l’espai i moure’m cap allà per oferir aquesta solució.

Què costa més per a un davanter, generar una ocasió o convertir-la en gol?

Doncs és cert que convertir-la sembla la cirera del pastís, és molt bonic perquè tens la sensació de la feina ben feta, però és instantani. Quan generes potser no et deixa un regust tan dolç, però després, quan ho veus tranquil·lament, et dona una satisfacció molt gran, perquè quan tens ocasions és que estàs fent la feina molt bé. Errar una ocasió és una lluita que cal tenir i crec que l’important és superar la sensació que has fallat. És una oportunitat que ha passat al teu davant, un aprenentatge més i una experiència per a la pròxima vegada. Se’ns està resistint tancar abans els partits, però jugant així i generant tant és qüestió de temps que els tanquem abans.

Quin tècnic l’ha marcat més?

És difícil quedar-me només amb un. De tots he tret aprenentatge, tots tenen una manera de veure el futbol i d’analitzar la teva posició, i crec que tots t’enriqueixen. Qui potser va trobar en mi el punt que em faltava va ser Alejandro Menéndez l’últim any al Celta B. Em va ensenyar la importància de convertir les ocasions de perill i vaig fer el salt que va canviar la meva manera de jugar.

Costa molt que la fama no pugi al cap dels futbolistes?

No és fàcil, perquè canvia la percepció de la teva vida i de la teva realitat, perquè no és la mateixa que vivies anys enrere. Cadascú ho gestiona com pot. Crec, però, que en general hi ha l’estereotip que els futbolistes són paios peculiars i estranys, i crec que és al revés: som gent molt normal i vivim el nostre dia a dia amb molta alegria. Jo em sento a gust quan la gent s’acosta a mi. Està bé poder parlar-hi una estona i ser amable i afectuós amb la gent que ho és amb mi. És cert que no és fàcil ser tan pròxim, ho entenc, però a vegades es generalitza molt aquest discurs que tots som així, i no. Estem encasellats en aquest tipus de persones, però crec que, sent més o menys pròxims, tots som bastant normals. A vegades costa veure que darrere el futbolista hi ha una persona. Estem exposats a això i és un aprenentatge. A mi m’encanten les crítiques, se’n pot aprendre molt, però sovint se sobrepassen els límits.

La seva clàusula, de 28 milions, sembla un caramelet per a un mercat inflat.

Són situacions d’un mercat disparat. Pot semblar més o menys, és una xifra acordada amb el club i no cal donar-li molta importància. Ens beneficia a tots.

Li va saber greu que el Celta no hagués apostat per vostè sent del seu planter?

Són decisions que ha de prendre un club. Veient com havia anat l’any anterior i les sensacions que teníem, ja podia esperar el que hi va haver. No m’ho vaig prendre malament: ells van decidir una cosa i jo una altra. No hi havia pla B a l’Espanyol, era la meva única opció quan va sortir. Vaig forçar per venir-hi. He d’agrair que els últims dos anys s’ha respectat la meva decisió.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF