OBSERVATORI

Ara que faltarà Iniesta

Va marxar Xavi i el Barça va seguir guanyant. Marxarà Iniesta i el Barça seguirà guanyant. També quan marxi Messi el Barça seguirà guanyant. Però ara que el capità emprèn un nou viatge lluny de casa seva, el club faria bé de plantejar-se per què s’ha arribat fins aquí, entendre que per guanyar hi ha molts camins vàlids, però només un et tornarà a portar a ser admirat arreu. I els últims anys el Barça s’ha allunyat d’aquest camí, ha buscat dreceres que també et condueixen als títols, però que poden acabar en un inesperat precipici.

L’equip que ha governat Europa durant l’última dècada el va idear un entrenador de la casa a qui no es podia discutir el model. Un model fidel a l’home que va fixar el rumb del club fa tot just 30 anys, quan va arribar al Camp Nou per sacsejar una institució aixeca-Recopes i acostumada a mirar amb enveja els capitalins madrilenys. Un model basat en gent de la casa, amb set o vuit futbolistes del planter formant la columna vertebral d’un bloc que va dominar el futbol mundial i sobretot va convertir La Masia en la marca més gran i potent del club. La final de dissabte a la Copa, en el comiat somiat per Iniesta, és un bon punt de partida per seguir fidels al patró que ha dut el Barça a escriure la seva millor pàgina. En un moment de dubtes i debilitats, quan el més fàcil era fer un pas enrere i protegir-se, Valverde i els seus futbolistes van exhibir la seva millor versió. Un triomf que no servirà per redimir-se de Roma, però ha de servir com a far per l’endemà que Iniesta plegui.

Aquest estiu, quan arrenqui una nova planificació esportiva, tots han de creure en la idea: si algú s’entesta a fitxar cracs per combatre els dubtes de l’opinió pública o repetir l’aposta per futbolistes grisos que només serveixen per fer gran el fons d’armari, el Barça perdrà la senda, i recuperar-la costarà molts anys. El camí s’ha de refer sota el paraigua de Messi; si no, després ja serà massa tard. És hora d’entendre que en el lloc de Digne hi pot haver Cucurella, que els minuts d’André Gomes els pot tenir Aleñá. Saber que, després d’anys foscos a La Masia, les generacions més joves tornen a tenir fam i talent per anar sumant presències i després galons al primer equip. Si es creu en ells, esclar. Primer, si hi creu l’entrenador per tirar d’un de la casa abans que d’un jugador de fora que no marca les diferències, i després si hi creu la secretaria tècnica, apostant fort per ells, i assumint que s’haurà de canviar la política per retenir els joves davant la força econòmica de la Premier. El camí és al davant, que ningú l’amagui rere uns arbustos mentre se celebren Lliga i Copa, o, pitjor encara, per tapar la Champions del Madrid.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF