Una segregació concertada
El pla de segregació lingüística és com aquell producte que s’ofereix en promoció, però que gairebé ningú no compra. Va començar amb onze escoles concertades; per al curs que ve se n’hi han sumat vuit més, i pot semblar que han fet una revolució. Però fas comptes i el percentatge és baixíssim. I la pública? Res. Ni una. Les grans concertades? Amb la boca petita o amb un elegant “no, gràcies”. Perquè a les escoles la llengua pròpia mai no ha estat cap problema. Fins ara.
El Govern de Marga Prohens ha decidit convertir el català en arma de discòrdia. Ho fa amb l’excusa d’un suposat dret a triar, però l’únic que genera és divisió, crispació i una ferida innecessària en un sistema educatiu que, amb totes les mancances, mai no havia fet de la llengua un problema real. Ara, en canvi, se’n fabrica un per exigència de Vox, i el preu és alt: la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la convivència.
En tot cas, el percentatge d’adhesions continua essent irrisori. No hi ha entusiasme, ni suport social, ni petició massiva de les famílies. Ni amb els –atenció– 21 milions d’euros, concertats entre el PP i Vox per al pla als pressupostos, aconsegueixen un suport significatiu. Per què? Perquè la majoria sap que la llengua no és obstacle sinó eina de futur.
Aquest pla no va d’educació, va de política. El Govern trenca un consens que havia costat dècades de construir. Divideix la societat per ideologia, per classe social i per llengua. Si l’educació en fos el vertader objectiu, parlaríem de mestres, de recursos, de qualitat. Però aquí es parla de pactes de despatx. Vendre la llengua i l’educació per uns pressupostos i per mantenir una majoria és molt mal negoci. Hi insistesc: també per al PP.
