El mapa escolar de Palma, herència del franquisme (rics i pobres separats per una línia)
La geografia educativa de Ciutat reflecteix el poder adquisitiu dels barris i les polítiques urbanístiques dels anys cinquanta i seixanta
PalmaSi bé en temps del Pacte d'esquerres Palma estava dividida en fins a vuit zones escolars, actualment només n’hi ha dues. Això és part del camí cap a la zona única que defensa el Govern per garantir el que considera “lliure elecció de centre” per part de les famílies. Entre aquestes dues zones hi ha diferències importants pel que fa a l’oferta de centres públics i concertats. La distribució dels uns i els altres ve determinada, en part, per les polítiques urbanístiques del desenvolupisme franquista dels 60, els 70 i anys posteriors.
La zona A inclou barris del districte Nord –com el Secar de la Real, Establiments, Son Espanyol, Son Sardina, Cas Capiscol, Camp Rodó, Bons Aires, plaça de Toros, Son Oliva, Amanecer, l’Olivera, la Indioteria urbana i rural, Arxiduc–, de Ponent –Sant Agustí, La Bonanova, Gènova, el Terreno, Bellver, la Teulera, Son Espanyolet, Son Dureta, Santa Catalina, el Jonquet i Son Vida–, com també la meitat del districte Centre. En aquesta zona, la força de l’escola concertada és pràcticament equivalent a la de la pública. Hi ha 25 centres concertats (46,29% del total), davant 18 CEIP (33,33%), 9 instituts (16,66%), un únic CEIPIESO (1,85%) i un CEIPIEEM (1,85%). En conjunt, els centres públics representen el 53,69% del total.
L’àrea on la concertada té més presència coincideix amb les barriades més riques de Palma. A Son Rapinya, per exemple, existeix un autèntic parc temàtic d’escoles: La Salle i Montesión estan una davant l’altra i, a pocs metres, hi ha Madre Alberta. A Son Espanyolet, la cooperativa Mata de Jonc només està separada del CC Sagrat Cor pel parc homònim. Segons dades del 2023 de l'INE, la renda mitjana anual per unitat de consum en aquest districte és de 31.850 euros, i és encara més alta la dels districtes censals on es troben Montesión (36.050 euros) i La Salle i Madre Alberta (29.750 euros). En general, tots els districtes de la zona A superen àmpliament la mitjana de la ciutat i estan molt lluny del districte més pobre, que és a Son Gotleu i té una renda mitjana de 10.850 euros.
La zona B agrupa els barris més humils de Palma –com Pere Garau, la Soledat, Son Gotleu, Son Canals–, però també zones en creixement econòmic i procés de gentrificació, com Nou Llevant. També s'hi inclouen la Platja de Palma, Son Ferriol, les àrees perifèriques que envolten l’aeroport, fins a tocar Llucmajor, i una part del districte Centre. L’oferta pública representa el 64,28% dels centres (+11 punts respecte de la zona A): el 42,85% són CEIP (+9 punts respecte de la zona A, amb 24 centres), el 14,28% són IES (-2,4 punts, amb 8 centres), el 5,35% són CEIPIESO (+5 punts, amb 3 centres) i un 1,78 és CEIPIEEM (un centre). La presència de la concertada es redueix al 35,71%, 11 punts menys (20 centres).
Val a dir que actualment a les zones humils de Palma també hi ha presència de centres concertats amb funció social, com Corpus Christi, situat just davant del CEIPIESO Gabriel Vallseca,una de les escoles amb l’índex socioeconòmic més baix de les Balears; Sant Vicenç de Paül, a la zona de la Soledat, i el Temple, al carrer de Manuel Azaña, entre altres exemples. Ara bé, dins aquesta zona, i separades per escassos 500 metres lineals, hi ha la realitat de l'Escola Graduada, amb un alumnat extremadament vulnerable i majoritàriament estranger, i la del CC Sant Francesc, amb un perfil d'alumnes, en general, més benestant i autòcton.
Com s’ha arribat a aquesta distribució?
El fenomen dels centres concertats a les Balears és una conseqüència directa del desenvolupament econòmic i social de l'Estat a partir de finals dels anys cinquanta. Segons el doctor Pere Fullana Puigserver, professor de Teoria i Història de l’Educació a la UIB, “el boom dels col·legis concertats neix del desenvolupisme franquista dels anys cinquanta i s’enforteix amb la Llei general d’educació del 1970”. En aquell moment, els centres que ara són concertats eren completament privats i només hi anaven les famílies que els podien pagar.
A mitjans del segle XX, Espanya va viure una transformació social accelerada, amb una creixent demanda d’educació i una estructura pública encara insuficient per cobrir-la. “Als anys cinquanta comença a créixer la necessitat d’escolarització i els ordes religiosos aprofiten aquest buit per expandir-se”, apunta Fullana. Durant aquesta dècada, neixen centres com Sant Francesc (1952) i Sant Felip Neri (1953, l'actual Gorg Blau), concentrats al centre de la ciutat o prop de les avingudes: Trinitàries, La Puresa, Sant Agustí i La Salle (que ara és a Son Rapinya).
El Pla d’urbanisme de Palma, ja en elaboració durant els anys seixanta, preveia la creació d’àrees socioeducatives, però les escoles privades s’avançaren al desenvolupament dels barris nous. “La Salle ja sabia que la ciutat creixeria cap a ponent, i per això va adquirir terrenys fora del centre”, explica Fullana. Zones com Son Rapinya, Son Serra i la Vileta experimenten un autèntic auge demogràfic. “Són els nous barris de les classes mitjanes, famílies que poden invertir en educació i que cerquen un tipus de centre determinat”, resumeix Fullana.
En aquest context també neixen San Cayetano (actualment privada i cara) i projectes cooperatius com el CIDE, fundat el 1962 per professors de Lluís Vives. “Aquests mestres veuen que l’educació pot ser un negoci, però també un motor urbanístic: una escola afavoreix la urbanització i la urbanització beneficia l’escola”, exposa el doctor.
L’escola pública, a remolc
Mentre que el sector privat consolidava la seva presència, l’ensenyament públic avançava més lentament. “L’oferta pública arriba tard i no comença a créixer fins a la Transició”, diu Fullana. Durant aquells anys, Palma només tenia tres instituts: Antoni Maura, Ramon Llull i Joan Alcover. Mentrestant, el mapa dels col·legis privats es multiplicava: Madre Alberta, Montesión, La Salle, CIDE, Mater Misericordiae, Sagrat Cor, Santa Mònica i Sant Josep Obrer s’instal·laren a diferents zones de la ciutat, sovint anticipant-se a l’arribada de les escoles públiques.
L’aprovació de la Llei general d’educació va suposar un punt d’inflexió. Segons Fullana, “aquesta norma força el tancament del 70% de les escoles de monges de la Caritat i Agustines”, cosa que va deixar molts adolescents sense centre. Algunes congregacions es reinventen: les monges del Sagrat Cor creen el Jesús Maria, que ràpidament arriba als 700-800 alumnes. Altres projectes, com el de les Franciscanes, intenten construir grans instituts, però acaben fundant Mater Misericordiae "amb una clara vocació social". Mentrestant, a barris populars com Son Gotleu agafen impuls les escoles públiques, mentre que les privades es desplacen majoritàriament cap a zones amb més poder adquisitiu, on després esdevindran concertades.
Durant aquells anys, moltes institucions religioses fan moviments estratègics: les monges de la Puresa compren terrenys per a un nou col·legi, La Salle construeix un centre gran amb instal·lacions modernes que "en aquell moment eren un escàndol de tan espectaculars que eren" i Montesion adquireix terrenys que després ven a mesura que s'hi instal·len famílies de classe alta. Aquestes decisions no només afavoreixen els centres, sinó que contribueixen a configurar una Palma que creix urbanísticament i educativament alhora. “Els centres educatius són clau per entendre l’expansió urbana de la ciutat: varen ser un motor de creixement i un element d’atracció cap a les noves barriades”, assenyala Fullana.
Identitats diferenciades
Tot i compartir arrels, dins l’escola catòlica, els grans col·legis adopten perfils diferents. “Si compares La Salle, Montesión i Madre Alberta, veus tres franquícies d’una mateixa marca, però amb projectes educatius molt diversos”, apunta Fullana. La Salle, indica, és més oberta i liberal; Madre Alberta, més religiosa i tradicional; Montesión, per la seva banda, “aposta per una formació d’elit, conservadora i orientada a famílies benestants amb projecció internacional”. “Històricament, ha estat un centre vinculat a les famílies benestants; molts dels seus alumnes acaben estudiant a universitats estrangeres i els pares els duen allà pensant en aquest futur per a ells”.
Fullana conclou que el creixement dels col·legis concertats no pot entendre’s sense la metamorfosi urbana de la Palma dels anys 60 i 70, ni tampoc sense l’ascens d'unes classes mitjanes que volien una educació determinada. La ciutat i les seves escoles varen créixer de la mà, i les decisions educatives d’aquella època encara marquen (en certa manera) el mapa escolar de la Palma actual.