Una escola amb molts valors i poques virtuts
El que havia estat un sistema d’ensenyament català avançat i exemplar viu hores baixes, per dir-ho suau. I el que més sorprèn d’aquesta davallada, als que ho seguim amb preocupació atenta –però amb distància–, és que no s’hagi estat capaç de diagnosticar a temps les causes, just quan el sistema ha estat més detalladament avaluat que mai. Què és el que, malgrat totes les dades de què es disposa, no ha permès veure quins eren els principals obstacles i desafiaments que l’estaven deteriorant?
Se solia dir que la culpa és negra i no la vol ningú. La versió actual del refrany diu que són causes “multifactorials”, i així es dilueix tota responsabilitat. I sí, en afers tan complexos com és un sistema d’ensenyament –permetin-me no dir-ne educatiu, en uns temps en què d’educar, educa tothom–, és cert que les causes del seu deteriorament són múltiples. Ara bé, n’hi ha d’imprevistes, sí. N’hi ha d’incontrolables, també. Però n’hi ha que es poden conèixer i s’hi pot actuar. Per tant, a qui primer s’ha d’assenyalar a l’hora de demanar explicacions és als qui han estat responsables de l’anàlisi del sistema escolar i als qui, des de dins o des de fora, han assessorat el Govern.
Un factor molt rellevant de l’estat actual del sistema escolar català és el demogràfic. En això, l’escola no té capacitat de previsió ni de control, i només hi pot actuar a pilota passada. Però, en aquest cas, les precaucions polítiques per evitar estigmatitzar l’estranger poden haver restat capacitat de resposta. L’arribada massiva de mà d’obra barata ha determinat un sistema productiu basat en sous miserables. Ha dut a un sistema de baixa productivitat i a l’empobriment general, emmascarat hipòcritament pels creixements del PIB. I ha afavorit un model que ha tapat les seves vergonyes a base de polítiques de protecció. Però, paral·lelament, es tracta d’un model de creixement que comporta l’ingrés en el sistema escolar d’encara més individus –ja n’hi havia– de molt baix nivell cultural i expressiu, i d’escàs suport familiar, si no transmissor d’una absent actitud aspiracional. I és una evidència empírica que el marc familiar, per bé que se’n parla poc, pot dinamitar –o potenciar– les bones intencions de l’escola. Esclar que cal tenir una escola que combati les desigualtats d’arribada, però no se li poden carregar totes les de sortida, ni condicionar-ne el funcionament fins al punt d’obligar-la a rebaixar tota ambició de qualitat. Com passa ara.
Perquè, i és un fet que conec de prop, l’administració pública pressiona el professorat a les rebaixes, forçant falsos aprovats i el pas de nivell –amb amenaces a les direccions si no s’hi pleguen–, potser pensant que fent mentir les dades oficials s’ocultarà el fracàs del sistema. Fins que la situació rebenta, com passa ara mateix. I també és un fet que quan es parla de solucionar la davallada de la qualitat, sembla que tot s’hagi de resoldre amb aules amb ràtios més baixes i més professorat. Però, qui pot garantir la qualitat d’un professorat que és resultat de contractacions massives i indiscriminades? Qui avalua la qualitat formativa del professorat que surt de les universitats? Com s’actua en cas d’incompetència manifesta? Si jo hagués de triar, preferiria una aula més plena amb un professor experimentat que no una aula amb menys alumnes i un professor inexpert. I ja que en parlem, a més de les avaluacions de competències dels alumnes, potser trobaríem alguna bona resposta en l’avaluació del nou professorat. I, molt particularment, trobaríem raons en com el sistema acompanya el professorat que sí que treballa amb rigor i fins a l’extenuació. Al capdavall, no hi ha res que dissolgui més el compromís professional que la manca de reconeixement i el fet de restar abandonat enmig de la irresponsabilitat general.
Naturalment, l’actual desgavell té pares –i mares– intel·lectuals. Els ideòlegs i les seves organitzacions que han estat donant cobertura a l’actual sistema, que han acomboiat la presa de decisions polítiques, que n’han suggerit les prioritats i metodologies, que han estigmatitzat els qui estaven advertint del desastre, i que encara al·leguen amb cinisme que el problema és que se’ls ha fet poc cas, no haurien de liderar-ne la solució.
Els desafiaments actuals del sistema escolar ja no es poden encarar amagant-ne les causes per raons entre pietoses i interessades. Mai m’he refiat de la sobrecàrrega moralista que s’ha posat damunt l’escola i que l’ha fet descarrilar de la seva veritable capacitat emancipadora. Per dir-ho amb una frase, els valors s’han menjat les virtuts de l’escola. És a dir, la seva veritable força transformadora.
