Avaluar la realitat: una proposta contra la ficció educativa
L’educació no pot resoldre les dures condicions del mercat laboral i de l’immobiliari, però té l’obligació de no tapar-les
PalmaAra que hem acabat el curs, els docents i les famílies tenim més temps per a la reflexió. És necessària, perquè som molts de professors que pensam que vivim una gran mentida. Pareix que l’Administració ha triat encobrir l’autèntic nivell dels instituts. S’ha anat fixant, amb el temps i més per omissió que per acció directa, un llistó que els claustres consideram “rebaixat” pràcticament per unanimitat, fet que devalua els títols que s’obtenen. Mentre que l’escola hauria de mitigar les desigualtats i oferir oportunitats, els diferents governs han optat per convertir-la en una cortina que amaga la realitat. Una ficció que tapa, especialment en llocs com Eivissa, el drama de la precarietat laboral i d’un mercat de l’habitatge impossible; un context d’individualisme creixent, que aboca les famílies al desarrelament i a la desvinculació dels pobles i barriades, com també de la llengua i la cultura pròpies.
Per això, som molts que veim necessari un cop de timó que torni la dignitat al dia a dia de la pràctica docent, cada vegada més degradada per la burocratització i la pressió de les famílies, i que recuperi el paper de l’escola com a agent creador de consciència ciutadana, igualtat i oportunitats. Proposam aquí una idea, a vegades menyspreada per la pedagogia benpensant, que, juntament amb altres mesures, creim que podria millorar el funcionament de tot plegat: les proves externes. A causa de les limitacions evidents, aquest text no tractarà altres problemes endèmics que s’haurien d’abordar conjuntament, amb recursos i de forma radical, com ara l’estabilitat de les plantilles i la qualitat de les instal·lacions i la infraestructura.
Actualment, l’avaluació externa en el sistema públic es concreta en dues vies: o bé en les proves IAQSE –unes proves de diagnòstic el resultat de les quals és difícil de desxifrar i poc capaç d’aportar solucions a temps–, o bé en la selectivitat (PAU). Curiosament, la primera vegada que un alumne enfronta una prova externa amb conseqüències és quan surt del sistema, quan acaba. Proposam introduir proves de diagnòstic a 2n i 4t de primària i a 2n d’ESO, i de titulació a 6è de primària i a 4t d’ESO. Malgrat que la legislació espanyola, a través de la LOMLOE, descarta les proves de titulació i només en preveu de diagnòstic, opinam que hi ha cert marge normatiu per introduir-les com a criteri essencial en les decisions de titulació en l’àmbit autonòmic. Aquestes fites farien redundants les IAQSE i oferirien un mirall objectiu, neutral i extern, no pervertit per les fílies i fòbies del professorat i la pressió de les famílies, en què els alumnes s’anirien avesant a mirar-se per llimar la pretensió constant que se’ls deu tot sense esforç.
A més, treure el pes de la nota final de les mans del professor transforma la relació amb els alumnes i les famílies. El docent deixa de ser l’enemic al qual fiscalitzar o pressionar i esdevé l’aliat, l’entrenador, davant la prova. No aprofitar les classes confiant en la bonhomia de la proximitat, en mesures excepcionals i en la pressió dels pares deixa de ser una opció. El respecte per la professió arriba més naturalment si aquesta figura no és qui ens qualifica finalment, sinó l’única que ens pot ajudar a superar l’etapa.
Llacunes de base
En aquest paradigma, les proves de 2n i 4t de primària i de 2n d’ESO tindrien un paper informatiu i orientador per detectar llacunes de base (comprensió lectora o càlcul) i aplicar reforços. Si els resultats són dolents en un centre, caldrà corregir-los a mitjà termini amb més recursos i replantejaments pedagògics. Així es persegueix l’equitat amb recursos públics asimètrics allà on la realitat socioeconòmica ho indica. Aquesta avaluació constant faria que les proves de titulació a 6è i 4t fossin autèntiques acreditacions de nivell i l’únic que justificaria la repetició: “Quedes un any més perquè puguis obtenir el títol, no per capritx de cap professor”.
El model elimina les repeticions inútils que degraden el clima de l’aula als darrers cursos d’ESO i rebaixa l’ansietat d’enfrontar-se al Batxillerat i a les PAU, que són un xoc massa tardà. A més, permetria derivar els alumnes segons el seu perfil acadèmic cap a rutes alternatives com els programes de Diversificació o l’FP Bàsica des de segon d’ESO, tot evitant frustracions.
L’educació no pot resoldre les dures condicions del mercat laboral i de l’immobiliari, però té l’obligació de no tapar-les. El paper de l’escola no pot ser rebaixar el nivell fins a convertir la titulació en un certificat d’assistència i que sembli que no passa res. Hem de construir una escola pública exigent i rigorosa que s’allunyi de l’individualisme i ajudi qui ho necessiti sense cremar el professorat ni enganar les famílies. Per aquest motiu, necessitam indicadors útils per destinar recursos de forma asimètrica, mentre es mantenen l’exigència i l’excel·lència com a un dret universal, no com a patrimoni únic de la privada ni de programes exclusius que no surten de Palma. No actuar en aquesta direcció és pura anestèsia, un exercici d’autocomplaença i cinisme institucional que les vagues dels companys al Principat i al País Valencià també ajuden a combatre.
