Per què no vivim millor encara que vinguin més turistes

Més visitants, més creixement i més infraestructures no es tradueixen en més benestar, i la incapacitat d’augmentar el producte interior brut per càpita empobreix els ciutadans d’una comunitat que fa 20 anys es considerava rica
Per què no vivim millor encara que vinguin més turistes

Tot i la llarga fase expansiva que viu l’economia de les Illes Balears aquest principi de segle, el creixement no s’està traduint en una millora de les condicions de vida dels illencs. Una anàlisi detallada de les xifres macroeconòmiques permet entendre millor la paradoxa que implica rebre any rere any cada vegada més turistes sense que això beneficiï de cap manera la major part de la societat. En els darrers 18 anys les Balears han passat de ser la tercera comunitat en Producte Interior Brut (PIB) per càpita, només per darrere de Madrid i Navarra, a convertir-se en la setena. En aquest període Aragó, Catalunya, el País Basc i la Rioja han avançat les Illes, i Madrid i Navarra continuen per davant de l’Arxipèlag.

“Les Balears, aquests 20 anys, han insistit en un model que apel·la a l’acumulació de factors -més mà d’obra, més recursos naturals, més infraestructures i equipaments- i que descuida els aspectes vinculats a la manera d’aprofitar millor aquests elements”, explica l’economista Antoni Riera, director tècnic de la Fundació Impulsa Balears. “Per tant -afegeix- el rendiment que la Comunitat obté d’aquest model d’acumulació és cada vegada menor”.

El 2000 es registraren a les Illes un total de 10,8 milions de turistes, mentre que l’any passat varen ser prop de 16,6 milions. Aquesta progressió ha requerit un gran esforç en infraestructures, algunes de les quals, com les de tractament d’aigua, han resultat fins i tot insuficients per atendre aquest creixement. Diversos experts expliquen que no se’n pot culpar només el model econòmic basat en el turisme, sinó que també hi té un paper clau la gestió que s’està fent d’aquest model. Expliquen que aquesta gestió causa una manca d’eficàcia que es tradueix en la incapacitat de generar un PIB per càpita que possibiliti una millora del benestar dels ciutadans.

“El model genera una dinàmica que s’autoperpetua i que ofereix una falsa aparença d’èxit econòmic i social. Rompre el cercle viciós és molt difícil; de fet, el diagnòstic fa molt de temps que és conegut”, explica el professor de la UIB Javier Capó. A la manca de finançament adequat que pateixen les Illes, s’hi suma ara aquesta baixada de la riquesa en mans dels ciutadans i les administracions, que té un clar reflex en diversos aspectes de la nostra societat, com els que segueixen a continuació.

Creixement del deute

El Govern de les Illes Balears deu 8.702 milions, un 27,6% del PIB

El deute del Govern balear era l’any 2000 de 509 milions d’euros, un 3,1% del PIB; o sigui, 613 euros per persona. Era una situació idíl·lica comparada amb l’actual. L’any 2017 es va arribar al màxim del deute amb un total de 8.802 milions, un 28,9% del PIB i 7.543 euros per ciutadà. A Espanya la mitjana és del 24,8%. El període de més creixement va ser el de la crisi, en què es va passar dels 2.696 milions de 2008 als 7.798 de 2014.

La recuperació de la crisi s’ha traduït aquesta legislatura en una major capacitat de despesa pública per part del Govern. Així, els pressupostos de 2019 són de 5.557 milions d’euros, quasi un 9% més que els de l’any anterior i amb 1.422 milions més que els que es pressupostaren el 2015. Aquests doblers no han anat principalment a reduir el deute, que ha passat dels 8.330 milions de 2015 als 8.706 milions de 2018. Aquesta evolució constata, segons els experts, que hi ha un problema estructural. El model econòmic de l’Arxipèlag necessita més deute perquè els recursos que genera ja no són suficients per pagar els serveis públics.

Estalvi i desigualtat

La crisi erosiona els dipòsits i incrementa la desigualtat de rendes

La capacitat d’estalvi de les famílies i les empreses també està lligada al PIB per càpita. A les Illes els dipòsits bancaris han passat dels 11.060 milions de 2001 als 25.208 de 2018. En el període 2008-2018 s’ha produït, però, una desacceleració d’aquest creixement, encallat en una mitjana del 3%, molt per darrere del 7,9% registrat entre el 2001 i el 2008. La ràtio de deute-estalvi a les Illes és, el 2018, d’1,18, 0,17 dècimes per damunt de la mitjana estatal; o sigui, per cada euro estalviat n’hi ha 1,18 en crèdit. En resum: tot i l’esforç que han fet les famílies per sanejar els seus comptes, la capacitat d’estalvi amb prou feines és suficient, si hi arriba, per cobrir les necessitats bàsiques.

Pel que fa a l’índex de la desigualtat de la renda (coeficient de Gini), a l’Arxipèlag s’ha passat del 33,2 de 2009 al 37,8 de 2017; o sigui, la diferència entre les rendes més altes i les més baixes ha crescut 4,6 punts. A Espanya s’ha passat de 32,9 a 34,1, és a dir, en el mateix període tan sols ha augmentat 1,2 punts. Això es produeix en un context de creixement de les rendes empresarials, fet que demostra una vegada més la ineficiència del model basat en l’acumulació. “El resultat d’aquest model -explica el professor de la UIB Javier Capó- són molts treballadors que cobren salaris baixos (perquè la seva productivitat és baixa) i que només aconsegueixen feina durant una part de l’any”. Això, explica, fa que la renda per càpita sigui baixa i que no hi hagi capacitat d’estalvi, perquè l’habitatge ja costa una gran part dels ingressos dels ciutadans.

“Hi ha més pressió sobre els serveis públics perquè les administracions han de complementar les rendes de les famílies amb prestacions. Les famílies han de recórrer amb més intensitat a l’endeutament per afrontar despeses imprevistes i l’esforç financer per accedir a la compra d’habitatge és molt major. Així, les famílies són més vulnerables financerament”, apunta Capó.

Flux d’inversió

L’Arxipèlag perd atractiu per a les inversions productives

Aquesta caiguda del PIB també converteix l’economia de les Illes en menys atractiva per a les inversions productives, fet que contrasta amb l’atractiu que mantenen les Balears com a destinació d’inversions immobiliàries. L’anomenat estoc de capital net a les Illes correspon en un 87,1% a inversions residencials i d’infraestructures, que el 2015, el darrer any del qual es tenen dades, sumaven un total de 77.651 milions d’euros. Per contra, l’estoc productiu suposava només un 12,9%, amb 11.486 milions. A Espanya, la proporció del productiu puja fins al 15,2%. El pes de les inversions residencials també és major a les Balears, ja que suposa el 49,7% del total enfront del 47,5% de tot l’Estat. L’orientació del flux d’inversió a l’Arxipèlag també es dirigeix al sector de la construcció, perquè suposa un 58,6% davant el 41,% del productiu. La mitjana estatal és del 50,2% en el sector residencial i d’infraestructures i del 49,8% en el productiu.

La força de la inversió residencial de les Balears queda constatada amb el fet que durant el 2018 es varen fer a les Illes 6.297 operacions de compra de béns immobiliaris per part d’estrangers, segons les dades del Consell General del Notariat. Això vol dir, segons apunta Riera, que el capital, en lloc de dirigir-se a millorar l’eficiència de les empreses per crear un model menys intensiu en mà d’obra, es dirigeix al mercat immobiliari, que té una rendibilitat alta.

Despesa pública

Baixa la capacitat per atendre els serveis i infraestructures

La despesa social, segons dades del Govern, suposa el 70% de l’increment de les despeses no financeres. En quatre anys s’ha passat de gastar 2.307 milions a 3.076, un augment de 768 milions, destinat a salut, educació, serveis socials, ocupació i habitatge. Això ha permès que la despesa de les Illes destinada a polítiques socials hagi pujat fins al 9,5% del pressupost amb relació al 7,6% destinat el 2007. Tot i això, les Illes són, segons dades del 2017 de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, la tercera comunitat amb menys despesa per persona dedicada a polítiques socials, amb 2.180 euros l’any. Només Madrid i les Canàries gasten encara menys doblers en polítiques socials.

La crisi que va esclatar el 2008 va crear un context de molta necessitat de serveis i prestacions socials per bona part de la població. Com que la gestió del model econòmic no és eficient i no genera recursos suficients, va obligar a un gran creixement del deute per tal de fer front a aquestes despeses socials.

A la coa en competitivitat

Les Balears ocupen el lloc 175 d’un rànquing de 263 regions

Les Illes ocupen la posició número 175 del rànquing de competitivitat global integrat per 263 regions de la UE-28. Aquest resultat, obtingut de la darrera actualització de l’Índex de Competitivitat Global (i|ICG), mostra que l’Arxipèlag ha remuntat set posicions des de 2011, moment en què havia davallat fins a la posició 182, la més ressagada del darrer sexenni (179, 2008). “Amb tot, l’impuls de la competitivitat global continua sent un repte d’important envergadura. No en va, l’Arxipèlag continua superant únicament una de cada tres regions de la UE-28 i manté una àmplia distància respecte dels territoris que formen part dels països més forts”, destaca la Fundació Impulsa Balears.

Manca de resiliència

L’economia no està preparada per resistir les situacions de crisi

La caiguda del PIB per càpita converteix l’economia de les Balears en menys resistent. Les Illes varen patir durant la darrera crisi econòmica una major destrucció de llocs de feina que la mitjana estatal. El gran deute públic i la poca capacitat d’estalvi d’empreses i particulars provoquen una major desprotecció per fer front a situacions adverses, per la qual cosa la solució sol ser la de reduir costos i optar per l’acomiadament de treballadors. Això implica que l’Administració també ha de recórrer a l’endeutament per poder assumir el pagament de prestacions i garantir els serveis a una ciutadania amb més necessitats a causa de la crisi.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF