Palma—Pues venga, vamos a cantar una canción que hemos hecho para este día de vuelta.
Són un duet de músics de carrer, argentins a jutjar per l’accent, armats amb dues guitarres i un altaveu. S’han instal·lat entre els portals del cafè Sibil·la, la cafeteria Ben’s i el bar-restaurant El Mariscal del Jamón, nom de venturoses ressonàncies. Som al carrer Blanquerna de Palma, el passat dimarts dia 2, el dia que els locals de restauració tornaven a obrir al públic després d’un mes i mig de tancament forçat per la pandèmia. Molts dels mitjans de comunicació operatius a Mallorca hauran passat pel carrer Blanquerna en aquest dia en particular, i no és estrany, perquè aquesta via urbana és un bon exponent d’una llei no escrita: a Mallorca, i més intensament a Palma, tot carrer i tota àrea reservada als vianants es converteix instantàniament en terrassa de bar, restaurant o cafeteria. Les places dels pobles, a més dels passejos i els carrers de Palma per on no es permet la circulació de cotxes, tenen per destí ser consagrades a fer l’única cosa que sabem fer: prendre consumicions asseguts a la taula d’una terrassa, o bé servir-les.
Com que hem arribat a la conclusió que això és tot el que sabem fer, el tancament de bars i restaurants no és tan sols un problema per als treballadors i empresaris del sector, sinó també un autèntic drama col·lectiu. Espanya és, de llarg, el país de la Unió Europea que ofereix una major quantitat de bars i establiments de restauració per nombre d’habitants, i les Balears són, de totes, la comunitat de l’estat espanyol amb més bars per barba. Això fa que, quan tanquen, la desolació que s’apodera dels carrers no tengui comparació amb cap altra. I explica el fet que, després de tres tancaments corresponents a les tres onades pandèmiques que hem patit fins ara, els ànims en el moment de la reobertura ja no siguin els mateixos de la primera vegada.
Les terrasses del cafè Sibil·la, de la cafeteria Ben’s i del marcial bar-restaurant El Mariscal del Jamón estan, devers les dotze del migdia, ben posades i amb clients asseguts a les taules, però no plenes ni prop fer-hi estibades. D’altres terrasses, com la de la franquícia Foster’s Hollywood, no estan ni posades, encara, i esperen l’hora de dinar. Els vianants, ni escassos ni nombrosos, passen Blanquerna amunt i avall amb un to que sembla apagat, com el d’aquests dies de cels plens de pols. I en aquest context, la tonada dels argentins sona també com desanimada, com si ells mateixos també tenguessin por que no arribi la quarta onada del virus i els faci callar. “La vuelta”, diuen ells. Sí, però fins quan?, es pregunten molts.
Vida a la ciutat
A pesar de la incertesa i del recel, és innegable que el fet que la restauració torni a obrir dona vida a la ciutat. Hi ha més gent al carrer, se senten més converses i més rialles i més gent que canta i més de tot, i si no fos per les mascaretes, diríeu fins i tot que tothom fa un poc més de bona cara. A la plaça Espanya hi havia gent arreu, i per descomptat cridava l’atenció especialment el bar Cristal, que ha deixat de ser un local de la cadena Es Rebost i ha recuperat el nom de tota la vida: bona notícia per als nostàlgics, amb l’emperò que els nous propietaris han afegit al nom una espècie d’eslògan que diu “Historia de Palma” i que tira bastant enrere.
Una mica més avall, Can Vinagre exercia amb autoritat i sense adornaments el seu paper de bar històric. Vaig comprovar si per casualitat no hi serien els escriptors Begoña Méndez i Nadal Suau, i en veure que no, vaig continuar el meu camí per un carrer dels Oms bastant més animat que dies enrere: com que la felicitat no pot ser completa, amb el retorn dels vianants havien comparegut també un estol d’aquests demanadors que aturen la gent amb un somriure postís i la pregunta “té un momentet?”. Duien un guardapits i una carpeta amb fulls als quals se suposa que apunten el que sigui. Evidentment miraven de vendre qualque cosa, o de fer alguna enquesta amb la finalitat de vendre qualque cosa, i obligaven a fer l’esforç d’accelerar el pas i esquivar-los dient “no, no”, o qualsevol altra fórmula per aturar la seva escomesa invasiva.
Vaig passar la Rambla amb rapidesa, però em va semblar que les parades de floristes també lluïen amb més gràcia. En arribar a la plaça Weyler, a una hora que ja tant podia ser la dels darrers aperitius com la dels primers dinars, vaig constatar que hi havia quòrum a les terrasses del Fornet de la Soca i del Bar Central, com també dels altres locals que graviten entre el CaixaFòrum i el teatre Principal. També estava la cosa prou animada a la plaça del Mercat, i singularment al quiosc Alaska, incombustible com les seves hamburgueses. No és necessari afegir que la terrassa del bar Bosch s’enduia la palma de la concurrència, juntament amb el McDonald’s i el Capuccino que té aferrats. El passeig del Born havia estat reconvertit novament en terrassa (vegi el lector amable el paràgraf sobre el carrer Blanquerna), i després la cosa ja dequeia severament en pujar a Cort i arribar fins a la plaça Major, amb aquelles espantoses terrasses només aptes per als turistes de tot inclòs (en format creuerista o client d’hotel de la Platja de Palma) que molts suspiren perquè tornin en quantitats no inferiors als quinze milions d’unitats. Hem tornat a obrir els bars, d’acord, però des d’Europa, més que reserves de bitllets o d’habitacions, el que arriben són temors d’una quarta onada. Si no hi ha turisme res no té sentit, com canten els membres de la plataforma SOS Cultura, que sí han escrit una lletra adequada per a aquests temps: “la vida no es solo respirar”, “de nada sirve seguir en este mundo si no queda nada en él”. Artistassos.
