OBSERVATORI

Tornarà la Menorca infeudada

Sant Antoni Abat és aquí, ja hi torna. Ben segur que coneixeu la vella gènesi de la festa, farcida d’emblema, tan secular entre la bona gent de menorquins

Menorca celebra la Diada per Sant Antoni amb diferents actes. / TOLO MERCADAL

Sant Antoni Abat és aquí, ja hi torna. Ben segur que coneixeu la vella gènesi de la festa, farcida d’emblema, tan secular entre la bona gent de menorquins.

El rei Alfons III d’Aragó i II de Catalunya, un arquetip de sobirà baixmedieval imbuït d’un precepte expansionista i conqueridor del seu deure amb la història, va ocupar l’illa de Menorca el gener de 1287. Va ser una acció militar tardana, comparada amb la conquesta i ocupació de les altres balears i pitiüses: tardana, dic, però fulminant. Si Mallorca i Eivissa van unir-se a la Corona catalanoaragonesa en el primer terç del segle XIII, Menorca, el niell més septentrional de l’arxipèlag, ho va ser a les acaballes, just a l’altre extrem de la centúria. Fins aleshores, la Menorca musulmana, tot i ser petita, feble i aïllada de la matriu de l’Al-Andalus, havia transcorregut en pau i concòrdia amb ella mateixa: la pau interior d’un poble que ha renunciat al bel·licisme. Ensems, vivia també en pau amb l’exterior cristià que la mantenia encerclada pels quatre costats. Un pacte d’infeudació subscrit en temps de Jaume I el Conqueridor (Tractat de Capdepera, 1231) explica l’statu quo peculiar que sostenia aquella bombolla àrab en un mar controlat pel poder català -vull dir, un mar almogàver de Múrcia a Sicília, i fins als confins de Neopàtria. Va ser aquell un acord extemporani; diríem que molt inusual. Inusual, perquè, en lloc de basar-se en l’ús de les armes letals, s’assentà en la diplomàcia pactada, un recurs llavors notòriament excepcional i raríssim. El rei cristià, lluny de practicar la normal política d’expulsió i substitució demogràfica manu militari, va permetre que la població sarraïna, que feia quatre-cents anys que estava instal·lada a Menorca, pogués romandre-hi afavorida en el respecte als seus usos i costums, a l’estructura institucional pròpia, a la llengua, a les formes de govern i, en definitiva, a la plena llibertat com a poble. Fent una ingènua metàfora, m’atreviria a dir que Jaume I va saber aplicar - avant la letre, és clar- els versos de Costa i Llobera, quan, en el segle XIX, demanava a la seva gent “siau qui sou”. Idò, també els àrabs, entre 1231 i 1287, visqueren plàcidament en el rabeig de permetre’ls ser el que eren, desats d’un qualsevol carrerany assimilador. El fet va ser realment excepcional, de tot punt inopinat. A l’època, no se’n troben exemples semblants per enlloc. El Conqueridor només va imposar-los el pagament de tributs anuals a canvi de romandre a l’illa. On podien anar, si no? Els quedava altra llar, cap pàtria més? Desmantellat tot el poder andalusí sobre el mapa ibèric (llevat, és clar, del regne de Granada), els empiocats sarraïns insulars no tenien on caure morts, ni podien refer-se almon. No crec, tanmateix, que el rei En Jaume sentís esma compassiva per ells. Ara: el cas precís, incontrovertible, és que no els feu fora de Menorca; i, així, en va propiciar el manteniment d’un poble àrab immergit en les terres cristianes de la Corona d’Aragó. Tanmateix, em guardaré pla bé d’incórrer en la demagògia consegüent però inexacta de reconèixer que la potència catalanoaragonesa no observà cap respecte per una cultura diferent de la seva. Ni de noves. Cal no alimentar ingenuïtats de banaula.

Comportaments expansionistes

La situació, però, s’ha capgirat de llavors ençà. Ho dic perquè és la nostra cultura la que, ara, es troba sotmesa als comportaments expansionistes d’altres llengües i d’altres poders polítics veïns, atiats per la follia de la possessió. Tanta sort que encara aguanta una certa immunitat en forma de Constitució democràtica i d’estatuts d’autonomia, malgrat la prepotència desproporcionada de ser intervinguts cent cinquanta-cinc vegades! Ho dic així perquè, en la trista hora actual, de bell nou ens fan tenir l’orella dreta i la guàrdia desvetllada. Alens de fronda espanyolista ens empaiten: no diré, no, que amb una majestat de Nova Planta, però sí amb la ferotgia d’una imposició assedegada i castellanista.

Açò no obstant, hem arribat en tropell al segle XXI; mal que bé, conservant la vida, com els àrabs del dos-cents. Sobrevivim, com aquell qui diu, gràcies a un pacte d’infeudació que la potència orgullosa del seu domini històric ens ha concedit. I heus aquí que el fet, a gratcient, ens permet conservar una certa identitat -amb respiració assistida, com un malalt. Ara bé: a canvi del tribut -com el que pagaren els sarraïns- de no reclamar res que ultrapassi la vindicació regional, carrinclona i folklòrica. Com a l’avior Alfons III, també nosaltres haurem d’imprecar la protecció a Sant Antoni per sortir-nos-en del cul-de-sac en què ha acabat aviciada l’Espanya de les autonomies.

Sobreviure

Quan hauríem de trobar-nos obrint horitzons a una segona etapa constituent dins una monarquia més jove, altament formada, de debò, en universitats anglosaxones d’impecable civilitat nord-americana, resulta que no, que reculam cap a vertígens jacobins, un punt ‘carpetovetònics’ i carceraris. Ni Constitució reeixida, ni estatuts federals, res. Ens limitarem, els menorquins, de bell nou, a sobreviure com ho feren Abu Umar ben Hakam i Abu Umar ben Said, els darrers caids de la infeudació? M’horroritza imaginar-m’ho a mans del constitucionalisme incorrupte que habita en el pavelló de caça que Carles IV, el 1802, volgué denominar Real Sitio de La Moncloa. Sant Antoni des Porquets, intercediu per tots nosaltres ara i sempre. Amén.