DE LES ILLES BALEARS AL MÓN

Joan Miquel Oliver, l’extraterrestre creatiu

De l’ànima d’Antònia Font a quatre discos en solitari i quatre llibres

L’inici del grup Antònia Font no va ser fàcil. En un primer moment, varen ser pocs els que es varen prendre seriosament l’aposta creativa d’un grup de joves que feia una música pop vitalista, sorprenent i festiva, la qual es caracteritzava per unes lletres insòlites, d’un surrealisme poètic, quotidià, humorístic i còsmic, que eren cantades en un mallorquí popular i eren plenes d’extraterrestres, astronautes, avions, “velles que se xapen de riure”, “zebres que passen semàfors”, primaveres, Trinaranjus i tantes altres rareses.

L’ADN d’Antònia Font

La personalitat de Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), compositor, lletrista i guitarrista del grup, era a l’ADN d’Antònia Font, i va poder desplegar amb plenitud tot el seu talent gràcies a l’entesa creativa amb els altres components: els germans Pau i Pere Debon, Joan Roca i Jaume Manresa. El resultat va ser una trajectòria de setze anys durant la qual gravaren alguns dels discos més originals i valorats del panorama musical illenc i estatal d’aquests inicis de segle XXI: 'A Rússia' (2001), 'Alegria' (2002), 'Taxi' (2004), 'Batiscafo Katiuscas' (2006), 'Lamparetes' (2011)... Seria molt llarga la llista de cançons d’Antònia Font que, amb les seves melodies enganxoses i les seves lletres estranyes i existencialment eufòriques, es varen gravar en la imatgeria d’algunes generacions de fans, els quals visqueren com un petit trauma la dissolució de la banda el 2013. Sense Antònia Font, però, els seguidors del grup almenys continuaven tenint Joan Miquel Oliver, una figura d’una creativitat desbordant –per dir-ho amb un tòpic que aquí és prou exacte–, tal com demostra en la seva carrera musical en solitari i en el seu vessant d’escriptor.

Carrera en solitari

En solitari, Oliver ha gravat quatre discos –'Surfistes en càmera lenta' (2005), 'Bombón mallorquín' (2009), 'Pegasus' (2015) i 'Atlantis' (2017)–, i la sensació que té qui els escolta és que tots quatre, amb les seves similituds i diferències, han estat fets amb una total llibertat. Sense preocupar-se de les expectatives de la gent, ni de les possibilitats d’èxit. Tot i la seva singularitat, Oliver entronca amb una poc nodrida però molt potent tradició de cantautors i compositors de la música catalana que es caracteritzen justament per haver anat sempre a la seva i per haver aconseguit fer de l’originalitat i la raresa un emblema personal i una virtut creativa. Per això ningú no es va sorprendre quan Oliver va formar el Col·lectiu Galàctic amb Quimi Portet i Jaume Sisa, dos altres iconoclastes inconfusibles. En paral·lel a la seva carrera musical, Oliver també ha desplegat una peculiar obra literària. Després de debutar l’any 2002 amb el poemari 'Odissea 30.000', ha explorat sobretot els terrenys de la prosa amb la novel·la 'Els misteris de l’amor' (2008), amb el dietari 'Setembre, octubre, novembre' –sobre Miquel Riera, un dels pioners del psicobloc– i amb la també novel·la 'Alexandra Schneider und ihr Casiotone'. En aquesta darrera, Oliver relata una invasió alienígena a Mallorca. No hi confessa, però, que ell té tant de mallorquí com d’extraterrestre.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF