Rachid B: “La sensació de no pertànyer enlloc em perseguirà tota la vida”

PalmaAmb el disc El Ghorba el músic Rachid B s’ha convertit en un dels noms que han revolucionat el panorama musical espanyol. Inclòs en els llistats dels millors treballs discogràfics de 2025 de diversos mitjans, l’àlbum reflexiona sobre el sentiment d’enyorança i de pèrdua que acompanya qualsevol procés de migració, tal com explica aquest cantant, que ha passat mitja vida al Marroc i mitja vida a Madrid. El presentarà el pròxim 28 de març en un concert a l’Estudi General Lul·lià de Palma, on també actuarà el manacorí Miquel Serra.

D’on ve la vostra relació amb la música?

— Ve de sempre, del passat. Ma mare tocava percussió i s’ajuntava amb les seves amigues a ca nostra i feien festa grossa, sempre amb música. A mon pare també li agradava molt, la música, i a ca nostra sempre sonaven cançons tradicionals del Marroc i d’Egipte. Jo vaig créixer a Asilah, on cada any hi havia un festival d’art que omplia el poble de concerts i de pintura, així que sempre ho he tingut a prop.

Però en anar a viure a Madrid us en feis enfora, de tot això. I d’aquí neix la voluntat de fer cançons, no és ver?

— Les circumstàncies que he viscut per ser immigrant m’han remogut molt i m’han duit a voler fer una introspecció sobre la meva trajectòria. Sortir del meu país i trobar-me lluny de la meva família i dels meus amics em va forçar a escriure sobre tot això.

Com va ser que arribàreu a Madrid?

— Com us deia, a Asilah tenim un festival d’art i això va fer que em dedicàs a la pintura. Vaig venir a Espanya amb un visat artístic per fer una exposició, i no tenia intenció de quedar-m’hi. Però vaig conèixer qui ara és la meva dona i va ser un dels motius que em varen dur a instal·lar-me aquí. Des de llavors he fet de tot: he fet feina a la construcció, a l’hostaleria, he exposat a bars, he tocat a aniversaris… Finalment vaig estudiar Mediació social. Ara faig feina amb persones refugiades, cosa que em permet veure-ho tot des d’una altra perspectiva.

I també compartir amb elles la vostra experiència, no?

— Sí, si m’ho demanen sí. És cert que hi ha gent en situacions molt complicades i, de vegades, m’hi he vist reflectit. El que tinc clar és que per molt que et pensis que ja ets dins, que ja està tot fet, la situació no s’arriba a solucionar del tot. Has de lluitar molt, tot té un cost molt gran.

El disc és molt evocador i poètic, però a moments també és molt trist. Té a veure amb aquesta lluita constant?

— Jo vaig passar d’un poble petit a una ciutat molt gran i vaig haver d’aprendre totes les normes per poder defensar-me. Sí, pots aconseguir una vida millor, hi ha possibilitats de tenir feina i de fer que et surtin els comptes, però tota la part emocional no té preu. Perds les arrels, deixes enrere la família, els amics, totes les coses que eren teves, i quan les necessites no hi són. Com quan estàs malalt per primera vegada i no tens devora ta mare per conhortar-te; ho passes molt malament. Tot això té un cost que és molt difícil d’explicar a algú que no ho ha viscut.

El títol del disc, El Ghorba, també fa referència a aquesta sensació.

— Té diversos significats i són difícils d’explicar. Podríem dir que és com una síndrome de nostàlgia, de sentir-te enfora de la teva gent i del teu país. També parla d’aquesta sensació de viure entre dues terres, que sentim tots els immigrants, perquè sembla que no ets ni d’aquí ni d’allà. La sensació de no pertànyer enlloc m’ha perseguit tots aquests anys i supòs que em perseguirà tota la vida.

L’estat espanyol on vàreu arribar l’any 2000 no té res a veure amb l’actual. Com valorau la situació d’ara, especialment en relació amb els immigrants?

— És tot molt més complicat ara que abans. Jo vaig arribar a l’Espanya de la bombolla econòmica, del creixement, fins i tot, de la riquesa. Llavors la immigració es veia d’una altra manera. No és només a Espanya, que ha canviat, és a tot el continent. Crec que s’ha degradat tot i que hi ha polítiques molt dures que intenten associar totes les crisis que hi ha a Europa amb la immigració. Potser hi ha una part de problemes que hi tenen a veure, no ho dubt, però la immigració també ha aportat molt, i continua aportant molt.

Dins tot, és un bon senyal que un disc com el vostre hagi rebut el suport de la crítica i també l’entusiasme del públic.

— He tingut molta sort, la veritat, i no sé molt bé com és que ha succeït així. Les expectatives eren mínimes, és un disc fet per un parell d’amics que pensàvem que triomfaríem si arribava a travessar els carrers del nostre barri. N’hem esgotat la primera edició i ja en preparam la segona; la veritat és que n’estic molt content. I també força sorprès i al·lucinat.